Josep Maria Cruset Domènech
Grupo Parlamentario Junts per Catalunya · Spain
“Catalunya representa el 19 % de la població, però només rep el 8,6 % dels pressupostos de l’Estat, li sembla normal aquesta proporció, senyor ministre? Els diputats, els 19 diputats del PSC també els sembla normal? Perquè no els hem sentit dir res aquests últims dies d’aquesta manifesta injustícia.”
“Per exemple, si el FLA ha estat una manera més d’escanyar i ofegar Catalunya, per què Esquerra Republicana de Catalunya i el PSC no proposen cancel·lar la totalitat del deute del FLA, tal com va aprovar el Parlament de Catalunya i proposem des de Junts per Catalunya?”
“Que permetem que el govern de l’Estat que ens deixa cada any a la cua dels recursos que se’ns assignen, nosaltres li fem confiança? Doncs no, amb nosaltres no hi comptin.”
“I això, -- 146 of 158 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 23 de julio de 2026 senyors 19 diputats del PSC, també els hi sembla normal o pensen, com el president Illa, que la feina de defensar Catalunya l’hem de fer nosaltres? Perquè vostès només venen a seure aquí i no a crear cap problema als que els governen.”
“Resulta que, siendo de los que más pagan en forma de impuestos al Estado español, después somos los que nos encontramos en la cola a la hora de recibir recursos; por lo tanto, con menos capacidad para atender las necesidades de nuestros ciudadanos en el día a día; y, obviamente, aún más en los momentos de emergencia.”
“Necesitamos soluciones estructurales, señor vicepresidente, no basta con cuatro propuestas puntuales en forma de real decreto ley cuando las cosas van mal dadas, de verdad.”
The complete record
Every one of 1,154 lines we hold for Josep Maria Cruset Domènech, in date order, each linked to its source. Free to read, in full, without an account. Page 14 of 24.
“El sector ramader de Catalunya, que si es tira endavant aquest debat i s’evita la inclusió de l’esmena que havíem presentat des de Junts per Catalunya, perdrà la possibilitat de jugar amb la cogeneració per resoldre el problema dels purins, el greu problema dels purins que pateix i, per tant, posarà en risc tot un sector de Catalunya com és el ramader, amb milers de llocs de treball i milers d’euros de facturació. Per tant, demanem que es prengui en consideració aquest escrit i es pugui votar en aquest hemicicle per a tota la seva transcendència la suspensió d’aquest punt i deixar per més endavant, quan ja hi hagi la resolució de la Mesa del Congrés. Moltíssimes gràcies. Muchas gracias, presidente.”
“Doncs vam presentar aquest escrit conjuntament amb Esquerra per tal de modificar l’ordre del dia amb un sentit: de deixar el debat del punt 29 a sobre de la taula, no pas evitar-lo, sinó deixar-lo a sobre de la taula fins que la Mesa del Congrés respongui l’escrit de reconsideració que havien presentat Junts per Catalunya de manera fonamentada i acreditant els fonaments jurídics que donin peu a què la Mesa continuï la tramitació d’aquest punt. Aquesta és una decisió irreversible. Si avui vostè, president permet el debat d’aquest punt, no es podrà tirar enrere aquesta, aquesta decisió i, per tant, aquesta és una decisió important. I, sobretot, també és important per a tot el sector econòmic que hi ha afectat per aquesta decisió d’avui.”
“I, donat que aquest fet ja el contemplàvem com una possibilitat perquè no hi havia voluntat de la Mesa per tal d’emetre aquest criteri fonamentat previ a la celebració del debat d’aquest punt, vam presentar un nou escrit, en aquest cas conjuntament amb Esquerra Republicana de Catalunya, a l’empara de l’article 8.1, que estableix que si dos grups de la Cambra presenten per escrit la consideració d’alterar l’ordre del dia del plenari, aquesta petició s’ha de sotmetre a votació del mateix plenari.”
“Moltes gràcies, president. Des de Junts per Catalunya vam presentar aquesta setmana, un cop vam conèixer la posició de la Mesa del Congrés, un escrit de reconsideració a la Mesa del Congrés demanant que el punt 29 que en aquest moment s’ha de sotmetre a consideració d’aquest hemicicle. Doncs el mateix criteri sobre el posicionament que havia fet prèviament la Mesa sobre si s’ajustava a allò que estableix el reglament de la Cambra. En aquest moment, a hores d’ara, la Mesa del Congrés no s’ha reunit per resoldre aquest escrit de reconsideració que des de Junts per Catalunya havíem presentat.”
“Dese prisa a negociar, porque ya sabe que con nosotros las prisas no sirven; apúrese a negociar, porque ya sabe que con nosotros no podrá salir el presidente Sánchez a agradecernos los votos a cambio de nada.”
“En definitiva, a pesar de ser prácticamente el 20 % de los trabajadores que cotizan, los autónomos son los grandes castigados cuando ustedes fijan sus políticas. Usted me dirá que no y yo le diré que sí, porque si no, por ejemplo, usted no permitiría que hoy los autónomos vivieran con la angustia de no saber si podrán seguir trabajando por módulos, una angustia que se da porque usted todavía no ha conseguido aprobar el real decreto económico que tiene que actualizar esta situación; un real decreto que, por inexistente, pone en riesgo muchos otros sectores y que su inmovilismo los acerca peligrosamente al precipicio. Luego, todo serán excusas y lamentaciones.”
“Si no bastara con eso, un autónomo no puede deducirse los gastos del vehículo o de trabajar desde casa; si tiene que devolver préstamos, lo tiene que hacer con los euros de la renta neta que le queden tras pagar impuestos; si está enfermo, intentará ir a trabajar igualmente, porque económicamente no se puede permitir cogerse la baja; si no tiene más remedio que cogerse la baja, va a poner en riesgo la continuidad del negocio, porque no habrá nadie que le pueda sustituir; si tiene un familiar directo que se tiene que operar, no tendrá derecho a permisos retribuidos; si sube el IPC, no se le actualizará automáticamente la retribución; si recibió ayudas durante el COVID, ahora se le podrá reclamar que las devuelva; y, si no le va bien, le podrán embargar su residencia habitual.”
“Un autónomo que tenga unos rendimientos de 40 000 euros anuales pagará, entre Seguridad Social y coste fiscal, 12 400 euros, un 31 % de los rendimientos; sin embargo, un autónomo tributará un 21 % más que si trabajara exactamente en lo mismo a través de una sociedad limitada; un autónomo tributará un 65 % más que si hiciera exactamente lo mismo a través de una gran empresa.”
“Angoixa perquè vostè encara no ha aconseguit aprovar el reial decret econòmic que els ha d’actualitzar. Un reial decret que, per inexistent, posa en risc molts altres sectors i que el seu immobilisme els acosta perillosament al precipici. Moguis, que després tot seran excuses i lamentacions. Faci via a negociar perquè ja sap que amb nosaltres les presses no serveixen. Faci via a negociar perquè ja sap que amb nosaltres no podrà sortir el president Sánchez agraint-los els nostres vots a canvi de res. Como ya nos tiene acostumbrados, su mirada sobre el día a día muchas veces es miope. Fíjese, en Cataluña hay 567 000 autónomos, que son, por lo tanto, un pilar fundamental de la economía.”
“Si no li queda cap més remei que agafar-se la baixa, posarà en risc la continuïtat del -- 12 of 70 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 19 de marzo de 2025 negoci perquè no hi haurà qui el podrà substituir. Si té un familiar directe que s’ha d’operar, no tindrà dret a permisos retribuïts. Si puja l’IPC no se li actualitzarà automàticament la retribució. Si va rebre ajuts durant el COVID, ara se li podrà reclamar que els retorni. I si la feina no li va bé, li podran embargar el seu habitatge habitual. En definitiva, tot i ser gairebé un 20 % dels treballadors que cotitzen, els autònoms són els grans castigats quan vostès fixen les seves polítiques. Vostè em dirà que no i jo li diré que sí, perquè si no, per exemple, vostè no permetria que avui els autònoms visquessin amb l’angoixa de no saber si podran continuar treballant per mòduls.”
“Com ja ens té acostumats, la seva mirada sobre el dia a dia sovint és miop. Fixi-si: a Catalunya hi ha 567 000 autònoms, que són, per tant, un pilar fonamental de l’economia. Un autònom que tingui uns rendiments de 40 000 euros a l’any pagarà, entre Seguretat Social i cost fiscal, 12 400 euros. Un 31 % dels rendiments. Un autònom, però, tributarà un 21 % més que si treballés exactament del mateix via una societat limitada. Un autònom, tributarà un 65 % més que si treballés del mateix via una gran empresa. Però si això no fos prou, un autònom no es pot deduir les despeses del vehicle o les de treballar des de casa si ha de tornar préstecs o ha de fer amb els euros de la renda neta que li quedi després de pagar impostos. Si està malalt, mirarà d’anar a treballar igualment perquè econòmicament no es pot permetre agafar la baixa.”
“Senyora vicepresidenta, com valora la situació econòmica en que es troben els autònoms? Señora vicepresidenta, ¿cómo valora la situación en que se encuentran los autónomos?”
“Es evidente que la presión fiscal del Gobierno es insostenible e injustificable, del mismo modo que es evidente que ustedes no están legitimados para dar lección alguna a nadie, porque, al final, para nosotros, los catalanes, todos son igual de letales para nuestro presente y futuro; porque, como hemos visto en estos últimos días, sean las izquierdas o las derechas, cuando se trata de beneficios a favor de Cataluña, cuando se trata de reivindicar lo que legítimamente queremos los catalanes, todos hacen exactamente lo mismo, todos: señalarnos, etiquetarnos y actuar para complicarnos tanto como pueden nuestra vida en el día a día. Así que de lecciones de unos y otros, ninguna. Muchísimas gracias.”
“Ustedes, que son el máximo exponente de aprovecharse de las Administraciones públicas; ustedes, que han retorcido la ley para perseguir y castigar a los catalanes; ustedes, que, a causa de su falta de supervisión, cuando gobernaban llevaron casi al colapso al sistema bancario, obligando a repartir decenas de miles de millones de euros para poderlo rescatar; ustedes, que además no exigieron ningún tipo de responsabilidad a los gestores de aquellas entidades bancarias; ustedes, que cuando gobernaban gozaron malvendiendo las empresas públicas, privatizando servicios públicos sin garantizar su calidad necesaria; ustedes, que cuando gobernaban causaron el ingente incremento de la deuda de las comunidades autónomas para acogotar su gestión; ustedes, que cuando gobernaban se encarnizaron recortando el gasto público por encima de lo necesario en la última crisis económica; ustedes, señores del Partido Popular, ¿vienen hoy aquí a darnos lecciones económicas con esta moción?”
“Por ejemplo, a pesar de tener un incremento del producto interior bruto y a pesar de la mayor recaudación tributaria de impuestos de los últimos años, resulta que siguen teniendo la deuda pública mayor de toda su historia; o, por ejemplo, a pesar de esta bonanza económica ―que a menudo presumen de ella―, tienen una inflación que en los últimos cinco años sube hasta el 20,2 %. Por tanto, hay evidencias de que tendría que haber motivos de preocupación también incluso de la población y en el propio Gobierno. En este contexto, no obstante, y en esta realidad, vienen ustedes, señores del Partido Popular, a hacer propuestas como si nunca hubiesen roto un plato, como si nunca hubiesen gobernado.”
“Y en la calle, evidentemente, también se vive sufrimiento por la presión fiscal del Gobierno, una presión fiscal que en los últimos años ha aumentado un 20 %, con incrementos espectaculares como el 43 % de aumento del de sociedades o el 39 % del IRPF a causa de no querer deflactarlo en función de la inflación. Pero si todo eso no bastase, además, incluso los grandes indicadores macroeconómicos, a los que a menudo ustedes les dan tanta importancia, también tienen síntomas que deberían preocupar al Gobierno.”
“En la calle se respira una realidad muy distinta de esta euforia macroeconómica que a menudo explica el Gobierno del Estado. A pesar de pagar unos impuestos altísimos, en la calle se viven dificultades para, por ejemplo, moverse con normalidad en transporte público y no quemar tu tiempo parado en un tren regional o de cercanías, de rodalies; dificultades para poder encontrar y pagar una vivienda digna; para poder comprar a precio asequible los productos básicos que necesita una familia; dificultades para poder obtener unos servicios sanitarios rápidos, de calidad; también, dificultades para mantener operativo el pequeño comercio o para poder vivir dignamente de la tierra o del mar; dificultades para ir avanzando en el día a día de las empresas, enterradas bajo la burocracia de la propia Administración.”
“Tal y como explicábamos hace unos días, es evidente que el Gobierno, con una mano, ha decidido levantar una cortina de humo en forma de buenas noticias macroeconómicas para que así no veamos cómo, con la otra mano, impulsa un aumento constante de la presión fiscal a los ciudadanos. Y eso lo hace, de segundas, para que ustedes, que forman parte del Gobierno, se vayan creyendo sus historias cada vez más y, en consecuencia, vayan viviendo cada vez más distanciados de la gente de la calle. ¿Que los indicadores macroeconómicos parecen apuntar en la buena dirección? Sí, es verdad. Hay datos macroeconómicos que, ciertamente, son positivos. ¿Significa esto, sin embargo, que estos datos positivos vayan en beneficio de la gente de la calle y que lo noten en su economía diaria? No, no, nada, ni por asomo.”
“De la mateixa manera, però, que és evident que vostès no estan legitimats per donar cap lliçó a ningú, perquè al final, per nosaltres, els catalans, tots són iguals. Iguals de letals pel nostre present i pel nostre futur. Perquè, com hem vist aquests darrers dies, ja siguin les esquerres, ja siguin les dretes, quan es tracta de beneficis a favor de -- 110 of 116 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 12 de marzo de 2025 Catalunya, quan es tracta de reivindicar allò que legítimament volem els catalans, tots fan exactament el mateix, tots: assenyalar-1nos, etiquetar-nos i actuar per manera de complicar-nos tant com puguin la nostra vida en el dia a dia. Així que de lliçons d’uns i dels altres ben poques. Moltíssimes gràcies. Muchas gracias, presidenta.”
“Vostès, que a més a més, no van exigir cap mena de responsabilitat als gestors d’aquestes entitats bancàries. Vostès que quan governaven van gaudir mal venent-se les empreses públiques i privatitzant els serveis públics sense garantir-ne la necessària qualitat. Vostès que quan governaven van causar l’ingent increment del deute de les comunitats autònomes en escanyar-ne la seva gestió. Vostès que quan governaven van acarnissar-se, retallant la despesa pública per sobre del necessari durant la darrera crisi econòmica. Vostès, senyors del Partit Popular, venen avui aquí a donar-nos lliçons econòmiques amb aquesta moció. És evident que la pressió fiscal del Govern és insostenible i injustificable.”
“O, per exemple, malgrat aquesta bonança econòmica que sovint presumeixen, tenen una inflació que en els darrers cinc anys s’enfila fins el 20,2 %. Per tant, evidències de que hi hauria d’haver motiu de preocupació, fins i tot de reprovació en el propi govern. Ara bé, en aquest context, en aquesta realitat venen vostès, senyors del Partit Popular, a fer propostes com si no haguessin trencat mai un plat, com si no haguessin governat mai. Vostès, que són el màxim exponent d’aprofitar-se de les administracions públiques? Vostès que han recargolat la llei per perseguir i castigar els catalans. Vostès, que a causa de la seva manca de supervisió quan governaven, van acostar el col·lapse al sistema bancari, obligant a invertir desenes de milers de milions d’euros per tal de poder-los rescatar.”
“I al carrer, evidentment, també s’hi viu patiment per la pressió fiscal del govern. Una pressió fiscal que en els darrers anys ha augmentat un 20 % amb increments espectaculars, com ara aquest 43 % d’augment de l’impost de societats o el 39 % d’augment de l’IRPF a causa de no voler deflactar-lo en funció de la inflació. Però si tot això no fos prou, a més a més, fins i tot els grans indicadors macroeconòmics que vostès sovint donen tanta importància, també hi ha símptomes que haurien de fer aixecar preocupacions entre el govern. Per exemple, malgrat tindre un increment en el producte interior brut i malgrat tindre la major recaptació tributària en els impostos dels últims anys, resulta que segueixen tenint l’endeutament públic més gran de tota la seva història.”
“Al carrer s’hi respira una realitat molt diferent d’aquesta eufòria macroeconòmica que sovint explica el govern de l’Estat. Malgrat pagar uns impostos altíssims, al carrer es viuen dificultats per moure’s, per exemple amb normalitat, amb transport públic i no cremar el teu temps aturat en un tren regional o de rodalies. Dificultats per poder trobar i pagar un habitatge digne. Dificultats per poder comprar a preu assequible els productes bàsics que necessita una família. Dificultats per poder obtenir un servei sanitari ràpid i de qualitat. Dificultats per mantenir operatiu el petit comerç o, bé, per poder viure dignament de la terra o poder viure dignament del mar. Dificultats per tirar endavant el dia a dia de les empreses soterrades sota la burocràcia de la mateixa administració.”
“Moltes gràcies, presidenta. Tal com explicàvem fa uns dies, és evident que el govern amb una mà ha decidit aixecar una cortina de fum en forma de bones notícies macroeconòmiques, perquè així no vegem com amb l’altra mà impulsa un augment constant de la pressió fiscal als ciutadans. I això ho fa de retruc que vostès, els que formen part del bloc del Govern, cada dia es vagin creient més les seves pròpies històries i, en conseqüència, visquin cada vegada més distanciats de la gent del carrer. Que els indicadors macroeconòmics semblen apuntar en la bona direcció? Sí, és cert, hi ha algunes dades macroeconòmiques que són certament positives. Això vol dir, però, que aquestes dades positives vagin en benefici de la gent del carrer i que ho notin en la seva economia diària? Doncs no, gens ni mica.”
“De ahí viene la importancia de esta propuesta de ley: hay que quitar de las manos de la Sareb aquellos activos que se puedan transformar en vivienda pública; es necesario que la Sareb devuelva a los ciudadanos el esfuerzo que estos hacen destinando más de 64 000 millones de euros de dinero público al rescate del sistema bancario; por eso ahora, cuando los bancos declaran enormes beneficios, ha llegado el momento de que la Sareb ponga sus inmuebles y solares a disposición de la Generalitat de Catalunya y de los ayuntamientos, para que estos puedan construir o tener viviendas asequibles. El Estado español ha sido incapaz hasta ahora de resolver el problema de la vivienda, dejemos, pues, que actúen las Administraciones más cercanas a los ciudadanos, no será muy difícil que lo hagan mejor que lo ha hecho el Estado. Muchas gracias.”
“Por tanto, es verdad que la Sareb ha sido un instrumento incapaz de movilizar sus activos, financiados con recursos públicos, para transformarlos en viviendas y aligerar la presión existente en el sector. Pero eso no nos sorprende nada, la Sareb es un instrumento que está hecho a imagen y semejanza del Gobierno del Estado: un instrumento lento, farragoso administrativamente, a menudo muy opaco en sus decisiones y con el cual resulta muy difícil ponerse en contacto por parte de otras Administraciones.”
“¿A qué edad dejan los jóvenes su domicilio familiar en otros países? Finlandia, 21 años; Dinamarca, 22; Francia, 24; Alemania, 24; España, 30 años; en algunos casos, una década después que en algunos de los países de la Unión Europea. Y en todo este contexto, ¿qué ha hecho la Sareb como instrumento del Estado que tiene suelo y viviendas en propiedad? Ha fracasado estrepitosamente a la hora de construir las viviendas de protección oficial en el suelo de su propiedad, y para muestra un botón: veamos el subproyecto Viena, que tenía que construir 3770 viviendas de alquiler. Resultado de este proyecto: nadie se presentó a esta licitación, nadie, ninguna oferta, cero.”
“En los años ochenta, para comprar una vivienda, uno tenía que dedicar el equivalente a tres años de su sueldo; actualmente se necesita el sueldo bruto de hasta ocho años. Y esto también afecta a la calidad de la vivienda. En algunos municipios de provincias como Barcelona, Madrid, Baleares, Málaga o Las Palmas, a pesar de que se dedica un 40 % del sueldo, con este dinero una familia solo puede encontrar una vivienda de entre 30 y 50 metros cuadrados. Esto tiene un impacto directo sobre los jóvenes; hace quince años, la tasa de emancipación juvenil en España era del 26 %, hoy son menos del 15 % los jóvenes menores de 34 años que viven fuera de su hogar familiar, el peor dato de toda la serie histórica desde que se documenta este registro. Alguien podría decir que esto pasa en todos los países. Veámoslo.”
“Por -- 18 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 11 de marzo de 2025 consiguiente, por la suma de todo lo expuesto existe un problema gravísimo de oferta ante la demanda actual de vivienda. Un problema de consecuencias dramáticas porque, como en todo problema de oferta y demanda, cuando la demanda es mucho mayor que la oferta esto conlleva un aumento importante de precios y una mayor dificultad de acceso al producto. Por ejemplo, el precio de venta de viviendas crece constantemente. En marzo de 2017, hacen falta 1515 euros por metro cuadrado de media en España para adquirir una nueva vivienda. En diciembre de 2024, para lo mismo, 2871 euros por metro cuadrado, un incremento del 50 % solo en ocho años, un 12,3 % en el último año.”
“La media de la Unión Europea es un 8 %; Países Bajos, 29 %; Dinamarca, 20 %; Francia, 17 %, y España, 3,3 %. Además, este problema se ha agravado en los últimos años ya que crece mucho más rápidamente el número de viviendas que se necesitan por incorporación de nuevas familias que el número de viviendas que se construyen. Cada año se necesitan 232 000 nuevas viviendas; según el Banco de España, el año que viene se necesitarán cerca de 600 000 y solo se construye una tercera parte de ellas, 90 000 al año. Por otro lado, la excesiva reglamentación del mercado de alquiler y la falta de garantías para los propietarios por cobrar en caso de impago ha hecho disminuir el número de contratos de alquiler.”
“Hace diez años, solo un 5,2 % de los ciudadanos consideraban la vivienda como uno de sus principales problemas, actualmente esta cifra se ha multiplicado por siete y ha subido en el último baremo hasta alcanzar el 34,1 %. Pero, además, un análisis detallado de la situación actual de la vivienda acredita que estamos ante un problema de dimensiones ingentes, fruto de la desidia y del abandono durante décadas de los diferentes Gobiernos del Estado. Miremos datos. Los Gobiernos del Estado no han invertido suficientemente en vivienda pública. En diez años, Alemania ha invertido 204 euros por habitante; Irlanda, 249; Países Bajos, 155; Inglaterra, 439, España, 35 euros por habitante. En consecuencia, después de años de políticas equivocadas de vivienda y Gobiernos de todos los colores, España tiene un porcentaje ridículo de vivienda pública.”
“L’Estat espanyol ha estat incapaç fins ara de resoldre el problema d’habitatge. Deixem, doncs, que puguin actuar les administracions més properes als ciutadans. De fet, no serà gaire difícil que ho facin millor del que ha fet l’Estat. Moltíssimes gràcies. Muchas gracias, presidenta. Muchas gracias, diputados del Parlamento de Cataluña, por estar hoy aquí trayendo la voz de nuestro país, en este caso a través de su Parlamento. Esta no es una proposición de ley más, cualquiera. No, esta proposición se refiere o se fundamenta en la situación límite en que se encuentra la vivienda. Es decir, esta es una de las grandes preocupaciones de nuestros ciudadanos. Una situación límite no lo es solo porque unos cuantos lo pensemos sin más, sino que lo es porque lo piensa la gran mayoría de los ciudadanos.”
“La Sareb és un instrument fet a imatge i semblança del govern de l’Estat i, per tant, un instrument lent, farragós administrativament i sovint opac en les seves decisions i amb el que és molt difícil posar-s’hi en contacte per part d’altres administracions. Per tot això, la importància d’aquesta Proposició de llei. Per això cal treure de les mans de la Sareb els actius que es puguin transformar en habitatge públic i per això cal que la Sareb retorni als ciutadans l’esforç que aquests van fer, destinant més de 64 000 milions d’euros de diners públics al rescat del sistema bancari. I per això ara, quan els bancs declaren quantitats enormes de beneficis, és el moment perquè la Sareb posi els seus immobles i solars a disposició de la Generalitat de Catalunya i dels ajuntaments per tal que aquests puguin fer habitatge assequible.”
“En alguns casos, una dècada després d’alguns dels països de la Unió Europea. I en tot aquest context, què ha fet la Sareb com a instrument de l’Estat que té sòl i habitatge en propietat? Doncs ha fracassat estrepitosament per construir els Habitatges de Protecció Oficial en el sòl de la seva propietat. I per a mostra un botó. Agafem el recent projecte Viena, que havia de construir 3770 habitatges de lloguer. Resultat d’aquest projecte: ningú es va presentar a la licitació. Ningú. Cap oferta i, en conseqüència, zero habitatges. Per tant, és evident que la Sareb ha estat un instrument incapaç de mobilitzar els seus actius finançats amb recursos públics per transformar-los en Habitatges de Protecció Oficial i, per tant, d’alleugerir la pressió existent en el sector. Per això també us he de dir que no ens sorprèn gens ni mica.”
“Els municipis de determinades províncies, com ara Barcelona, Madrid, Balears, Màlaga o Las Palmas, tot i dedicar-hi un 40 % del sou. Amb aquests diners, una família només pot trobar habitatges d’entre 30 i 50 metres quadrats. I tot això, evidentment, també impacta directament en els joves. Fa quinze anys la taxa d’emancipació juvenil a Espanya era del 26 %. Avui són menys del 15 %. Els joves menors de 34 anys que viuen fora de la seva llar familiar, la pitjor dada de tota la sèrie històrica des de que es pren nota d’aquest registre. Algú podria dir que això deu passar en tots els països. Doncs mirem-ho. A quina edat deixen els joves el domicili familiar d’altres països? Doncs a Finlàndia amb 21 anys; a Dinamarca amb 22; a França amb 24; a Alemanya amb 24; a Espanya amb 30 anys.”
“Un problema de conseqüències dramàtiques perquè, com en tot problema d’oferta i demanda, quan la demanda és molt més gran que l’oferta, això implica un augment important de preus i una major dificultat -- 17 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 11 de marzo de 2025 d’accés al producte. Per exemple, el preu de venda d’habitatges creix constantment: el març del 2017, 1515 euros per metre quadrat era el que es pagava de mitja a Espanya per l’adquisició d’un nou habitatge; el desembre del 2024 pel mateix concepte, 2271 euros per metre quadrat, un increment del 50 % només en vuit anys; un 12,3 % més en el darrer. Als anys 80, per adquirir un habitatge, s’hi havia de dedicar l’equivalent a tres anys de sou. Actualment necessites el sou brut de vuit anys. Per tant, tot això també afecta la qualitat de l’habitatge.”
“A més a més, aquest problema s’ha agreujat en els darrers anys, ja que creix molt més ràpidament el nombre d’habitatges que es necessiten per incorporació de noves famílies, que no pas el nombre d’habitatges que es construeixen. Fins ara, cada any s’han necessitat 272 000 nous habitatges. Segons el Banc d’Espanya, l’any vinent en faran falta al voltant de 600 000. Només se’n construeixen una sisena part: 90 000 a l’any. Per altra banda, la sobreregulació del mercat de lloguer i la manca de garanties per als propietaris per poder cobrar en cas d’impagaments, ha fet també disminuir el nombre de contractes de lloguer. Per tant, per la suma de tot plegat, existeix un problema gravíssim d’oferta davant la demanda actual d’habitatge.”
“Però a més a més, un anàlisi acurat de la situació actual de l’habitatge acredita que estem davant d’un problema de dimensions enormes, fruit de la desídia i l’abandonament durant dècades dels diferents governs de l’Estat. Mirem dades. Els governs de l’Estat no han invertit prou en habitatge públic. En 10 anys, Alemanya ha invertit 204 euros per habitant; Irlanda, 249 euros; Països Baixos, 155 euros; Anglaterra, 439 euros; Espanya, 35 euros per habitant. En conseqüència, després d’anys de polítiques errònies i governs de tots els colors, Espanya té un percentatge ridícul d’habitatge públic. La mitjana de la Unió Europea, un 8 %; Països Baixos, 29 %; Dinamarca 20 %; França, 17 %. Espanya, 3,3 %.”
“Bé, moltes gràcies presidenta. Moltes gràcies diputats del Parlament per ser avui aquí portant la veu del nostre país i en aquest cas fent-ho a través del seu parlament. Aquesta no és una Proposició de llei més i prou. No ho és. Aquesta proposició, malgrat arrancar en base al rescat bancari, es fonamenta en la situació extrema en què es troba l’habitatge i el fet que aquesta és una de les grans preocupacions dels nostres ciutadans. Una situació extrema que ho és, no pas perquè ho pensem uns quants i prou, sinó que ho és perquè ho pensen la gran majoria dels ciutadans. Fa 10 anys, només un 5,2 % dels ciutadans consideraven l’habitatge com el seu principal problema. Actualment, aquesta xifra s’ha multiplicat per set i ha pujat en el darrer barem fins el 34,1 %.”
“Pero, mire usted, el problema no es pagar impuestos, el problema está en que ustedes ofrecen unos servicios cada vez más precarios para unos impuestos cada vez más caros. Por eso, por ejemplo, a pesar de pagar mucho, tenemos el peor servicio de cercanías, y por eso, por ejemplo, a pesar de trabajar mucho, son muchos los que no pueden pagar una vivienda. Para ello queremos la independencia: los catalanes estamos hartos de pagar y callar. Por eso, ustedes aquí, señora Montero, no cuentan con nuestros votos a cambio de nada.”
“Pero es que, además, su política fiscal fuerza los tributos de las otras Administraciones, que también tendrá que afrontar el trabajador: pagará tasa de basuras, de agua, el impuesto de circulación para el coche, el impuesto de construcción, el impuesto de plusvalías, transmisiones patrimoniales… Y si vive en Cataluña, además, con el expolio fiscal de todos los años, tendrá que pagar todos los impuestos más caros y añadir otros. Si cobra el salario mínimo interprofesional, este año tendrá que pagar IRPF y, si es autónomo, sufrirá el aumento de la cuota. Y aquí la trampa que usted no cuenta es que todos sufriremos un aumento de impuestos encubiertos con su negativa a deflactar el IRPF considerando la inflación.”
“Ustedes han recaudado un 39 % más en IRPF y un 43 % más en impuestos de sociedades. Fíjese, en España, de media, una empresa paga por un trabajador 39 420 euros. De esos, usted se queda una gran parte en impuestos y el trabajador únicamente cobra 23 155 euros. Con eso el trabajador debe vivir todo el año. Pero es que de esos 23 155 ustedes se seguirán quedando una buena parte. Si llena el depósito del coche, usted se quedará 45 euros de cada 100 en impuestos; cuando pague la electricidad y el gas, un 21 %; cuando vaya a la peluquería, 21 euros de cada 100; si hace deporte, va al dentista, va al mecánico o va al veterinario, 21 euros de cada 100; incluso si se le muere un familiar, usted también se quedará 21 euros de cada 100 que cueste el entierro.”
“I aquí la trampa que vostè no explica: Tots patirem un augment d’impostos encoberts amb la seva negativa a deflactar l’IRPF considerant la inflació. Però miri, el problema no és pagar impostos, el problema està en el fet que vostès ofereixen uns serveis cada vegada més precaris per uns impostos cada vegada més cars i per això, per exemple, malgrat pagar molt, tenim el pitjor servei de Rodalies. I per això, per exemple, malgrat treballar molt, a molta gent li és impossible pagar-se un habitatge. Per això, volem la independència. Perquè els catalans estem farts de pagar i callar. I per això, vostès aquí, senyora Montero, no tenen els nostres vots a canvi de res. Señora vicepresidenta, usted puede decir lo que quiera, pero la realidad es que la presión fiscal, con sus datos, en los últimos años ha subido un 20 % en global.”
“Fins i tot, si se li mor un familiar, vostè també es quedarà 21 euros de cada 100 que costi l’enterrament. Però, a més a més, la seva política fiscal força els tributs de les altres administracions, als quals també haurà de fer front el treballador. Pagarà taxa d’escombraries, d’aigua i de clavegueram; si té un cotxe, impost de circulació; si fa obres, impost de construccions; si té un immoble, pagarà l’IBI; si se’l ven, la plusvàlua i si el compra, transmissions patrimonials. Si viu a Catalunya, amb l’espoli fiscal de cada any, a més a més, haurà de pagar tots aquests impostos més cars i afegir-n’hi d’altres. Si cobra el salari mínim interprofessional, aquest any haurà de pagar IRPF i, si és autònom, patirà l’augment de la quota.”
“Senyora vicepresidenta, vostè pot dir el que vulgui, però la realitat és que la pressió fiscal amb les seves dades en els darrers anys ha pujat un 20 % en global. Vostès han recaptat un 39 % més en IRPF i un 43 % més en impost de societats. Fixi’s bé, a Espanya, de mitjana una empresa paga per un treballador 39420 euros. D’aquests, vostè se’n queda una gran part en impostos i el treballador només cobra 23155 euros. Amb això el treballador ha de viure tot l’any, però d’aquests 23155, vostè seguirà quedant-se’n una bona part. Si omple el dipòsit del cotxe, vostè es quedarà 45 euros de cada 100 en impostos; quan pagarà l’electricitat i el gas, 21 euros de cada cent; quan vagi a la perruqueria, 21 euros de cada 100; si fa esport, si va al dentista, si va al mecànic, si va al veterinari, 21 euros de cada 100.”
“Gràcies, presidenta, senyora Montero. Com justifica el Govern l’augment d’impostos que pateixen els ciutadans? Señora Montero, ¿cómo justifica el Gobierno el aumento de impuestos que sufren los ciudadanos?”
“La diferencia entre una manera de hacer y la otra es que la primera tiene las piernas cortas, muy cortas, y la segunda, aquella que nos gusta practicar, es la que nos lleva lejos, al lado de la gente y ganándonos su confianza. La confianza es la esencia de la política. La confianza -- 60 of 77 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 19 de diciembre de 2024 se gana trabajando duro cada día y se pierde incumpliendo acuerdos. La confianza en política es la esencia para tener o no tener futuro. ¿Verdad que se entiende? Muchas gracias. (Aplausos).”
“Y, finalmente, en Cataluña hay 1985 empresas químicas, que ocupan a 61 000 trabajadores y que representan un 27 % de las exportaciones catalanas. Gracias a Junts, hemos preservado el presente y el futuro de este sector. Gracias a Junts, hemos preservado las inversiones industriales estratégicas para descarbonizar este sector. Y gracias a Junts, hemos evitado que se aumente la factura energética a las familias a causa de una mayor presión fiscal en el sector. Esta es la diferencia entre una y otra manera de entender la política: algunos gastando, pasando el tiempo, poniéndonos etiquetas, clasificándonos por bloques cuando saben que solo estamos al lado de Cataluña o pensando en hacer grandes tuits; nosotros dedicando todos nuestros esfuerzos precisamente a defender Cataluña y a su gente.”
“En Cataluña, 21 000 clubes deportivos y 69 federaciones organizan actividades deportivas para los 520 000 ciudadanos con licencia deportiva federativa y para otros centenares de miles más que practican deporte amateur sin licencia. Gracias a Junts per Catalunya se bonificará la Seguridad Social de los entrenadores de los clubes deportivos, ayudando a su viabilidad económica y facilitando el acceso a la práctica deportiva a los menores de dieciocho años. En Cataluña, más de 300 000 personas tienen reconocida una discapacidad. En nuestro país, 199 000 lugares de trabajo ayudan a más de 23 000 personas con discapacidad. Gracias a Junts hemos hecho posible que las personas con una prestación por incapacidad permanente no pierdan esta prestación si se ponen a trabajar.”
“Gracias a Junts per Catalunya se les reducirá la presión fiscal, reduciendo el impuesto de sociedades por valor de 2500 millones de euros, hecho que aumentará la productividad, facilitará una mayor actividad empresarial y propiciará un crecimiento del empleo. En Cataluña, las mutuas sanitarias dan cobertura a millones de catalanes, que hacen un esfuerzo enorme cada mes por pagarse esta cobertura sanitaria, un sector que genera una actividad económica superior a los 2500 millones de euros y que ocupa a más de 25 000 trabajadores. Gracias a Junts per Catalunya se ha eliminado el impuesto que se quería imponer a los 2 700 000 catalanes que hacen este esfuerzo y a quienes se quería castigar con 250 millones de euros anuales.”