Marta Madrenas i Mir
Grupo Parlamentario Junts per Catalunya · Spain
“Sàpiga que el TEDH —cas Müdür Duman contra Turquia— va concloure que mostrar una bandera forma part de la llibertat d’expressió, garantida per l’article 10 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Prohibir-ne l’exhibició constitueix una restricció flagrant de la llibertat d’expressió.”
“Por eso también le pregunto: ¿El presidente Illa le llamó y le exigió explicaciones de lo que pasó? ¿Le preguntó quién y por qué se había dado la orden de expulsar a los cantores del interior de la Sagrada Familia?”
“De hecho, viendo todos los casos de corrupción que envuelven a su Gobierno, entiendo que quiera estar a buenas con la Policía, quizás esa es la razón de que no solo no haya dicho que no se actuó correctamente ―de hecho, ilegalmente―, sino que además les ha felicitado. Es un escándalo.”
“Per això el dret internacional és molt clar: La llibertat és la regla i la seva limitació, l’excepció, i només es pot limitar-la en supòsits absolutament excepcionals i quan sigui estrictament necessari i òbviament, proporcionat. I aquí no es donaven cap d’aquests supòsits.”
“Cataluña y España son dos naciones diferentes, con lengua, instituciones y proyectos políticos y sociales diferentes, y precisamente porque son dos naciones diferentes, nosotros no tenemos ningún proyecto para España, ni queremos formar parte de ella, ni queremos ni reclamamos decidir el futuro de los españoles.”
“Por eso, a Junts nos preocuparon especialmente las declaraciones del conseller Dalmau, del Govern de Illa. Afirmó que la libertad de expresión está muy bien, pero que nadie debería ―atiéndanme― ejercerla siempre y en cualquier sitio, cada cosa en su momento. Pero es que es absolutamente al revés, señor Marlaska.”
The complete record
Every one of 1,189 lines we hold for Marta Madrenas i Mir, in date order, each linked to its source. Free to read, in full, without an account. Page 5 of 24.
“El resultado es que hay una excepción que pretende quedar bien con los propietarios, pero que acaba en papel mojado. En tercer lugar, la supresión de facto del IRAV. A ver, es un índice que ustedes mismos se han inventado. No lo entendemos. Ustedes lo crearon para limitar el incremento de los alquileres por debajo del IPC; y ahora, una vez que lo han inventado, ya no lo utilizan. Proponen un tope del 2 %, a pesar de que creo que el IRAV es el 2,11 % actualmente. ¿Por qué un 2 %?, ¿qué criterio económico lo justifica? Ninguno. Es una decisión absolutamente arbitraria, el primer porcentaje que se os pasó por la cabeza. Y no utilizar el IRAV evidencia la falta de coherencia de sus políticas. En cuarto lugar, querían ustedes además penalizar a los grandes tenedores, pero los acaban beneficiando más que a los pequeños tenedores.”
“No se exige que el arrendatario esté al corriente de pago. No es un olvido menor, sino una negligencia jurídica grave, porque dan un derecho automático sin condicionarlo a que se cumpla la parte más básica del contrato, que es pagar. Eso descompensa claramente el equilibrio contractual. En segundo lugar, la excepción por necesidad del propietario. Sobre el papel existe y la han querido ustedes incluir, pero en la práctica, tal y como está redactado, es inaplicable. Todos sabemos que el Tribunal Supremo exige que esta disposición esté incluida en el contrato inicial y todos sabemos que en la inmensa mayoría de estos contratos no se incluyó, porque nadie se llegaba a plantear que el contrato se podría alargar por ley el tiempo que ustedes han decidido.”
“Nos trae el mismo decreto de nuevo, sin haber hecho nada de trabajo, sin haber hecho el trabajo que les corresponde, a pesar de saber desde el primer momento que Junts no lo podría avalar tal como está. El PSOE y SUMAR llevan muchos años gobernando y la vivienda es más inaccesible que nunca, y no es de extrañar. Hoy, de nuevo, tenemos una muestra de cuál es la causa. La propuesta que tenemos delante no es una medida rigurosa de vivienda, como nos suelen traer; es una operación de propaganda y, por cierto, jurídicamente muy defectuosa. Y lo digo así de claro. Solo por sus defectos técnicos, este decreto ya no se puede votar a favor tal y como está redactado. -- 48 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 28 de abril de 2026 Voy a entrar en detalle. En primer lugar, la prórroga obligatoria de los dos años.”
“No estan resolent res, només maquillen una situació que tota la societat està veient que empitjora cada dia que passa. Per això aquest decret no és una solució, és jurídicament defectuós, econòmicament incoherent i socialment ineficaç. Per tots aquests motius, i no per sectarisme, no per ideologia. Per tots aquests motius reals, nosaltres no podem donar el nostre vot per poder convalidar. Moltes gràcies. Muchas gracias, señora presidenta. Señoras y señores ministros y ministras, compañeros y compañeras, decía Platón que el primer acto de corrupción de un gobernante no es robar, es aceptar un cargo para el cual no está preparado. Y hoy este real decreto ley es una prueba clara de ello. En primer lugar, el Gobierno sabía perfectamente cuáles eran nuestras objeciones, tanto técnicas como de fondo, y ha decidido ignorarlas.”
“Quatre, més agilitzar llicències, reduir burocràcia, etcètera, però sobretot pel lloguer assequible, flexibilitzar la contractació pública per construir habitatge públic més àgilment, flexibilitzar el procés de modificació. Això que els deia del preu de les obres adjudicades per no perdre les promocions que estan en curs, ajudar a l›economia de tots els llogaters amb deduccions fiscals reals i també compensar els propietaris que s›adaptin a aquests canvis legislatius, també amb certes deduccions. Aquesta podria haver estat un inici, el nucli inicial d›un bon decret, però no han fet això. Vostès han optat per una mesura més estètica que no pas res més que no crear ni un sol habitatge que ni una sola persona de les que està buscant lloguer en trobarà més. Aquest és el veritable problema.”
“Quan un banc ven en bloc el préstec hipotecari sobre un habitatge habitual a un fons, un fons d’inversió o un fons voltor, vostès ja ho saben, que el titular de l’habitatge és el que té el préstec. El titular del préstec no pot cancel·lar el préstec pel mateix preu al qual s’ha venut, que sempre és molt inferior. Un magistrat fins i tot deia que era un 10 % del preu. El ciutadà no es pot beneficiar d’això. Se n’està beneficiant aquests grans fons. En fa d’anys d’això. Només caldria una modificació de bisturí del Codi Civil. Ja els hi hem proposat per escrit. No l’han fet, i això és una injustícia flagrant que vostès estan decidint mantenir. En resum, hi havia per aquest Reial decret llei diverses mesures molt necessàries i urgents. Algunes ja els he dit ni se les han plantejat. Els detallaré.”
“Saben vostès que s’estan renunciant a marxes forçades a projectes que s’estan aturant promocions públiques i que, per tant, ja s’albira molt menys habitatge públic del que es podia, del que podíem preveure. No haurien d’estar aprovant en aquest moment d’urgència la possibilitat de que els ajuntaments poguessin salvar aquestes adjudicacions i no abocar-los a haver de tornar a començar tots aquests processos que duraran anys. Abandonar així els ajuntaments és una autèntica negligència institucional i no sé ni si estaven al cas. Una altra qüestió també greu en aquest cas, per exemple, haver parlat avui a la Comissió de l’Habitatge. I més venint de SUMAR, que no ho puc entendre.”
“Habitatge -- 47 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 28 de abril de 2026 assequible. Però això exigeix molt de treball, reformes de fons i és més fàcil presentar un Reial decret llei que la part dispositiva. Cap. En menys d’un foli també ignoren un altre problema clau la contractació pública, i això ens està preocupant molt. Ho saben vostès que molts promotors aquests dies estan renunciant a projectes de construcció d’habitatge públic ja adjudicats per l’augment dels costos derivats d’aquest context internacional i de la guerra de l’Iran. Ho saben? Saben que els ajuntaments no tenen eines flexibles per poder modificar una miqueta el preu i poder modificar aquests contractes.”
“Junts volem que s’incorpori una deducció fiscal al lloguer. Això sí que seria una reducció directa del cost per a les famílies que lloguen un pis sense perjudicar els propietaris. Però vostès prefereixen intervenir malament abans que ajudar de veritat. I mentre discutim i anem donant voltes vostès, sobre tot de com repartir el que ja és escàs, ignoren el més important, que és crear més oferta. La setmana passada em vaig reunir amb una entitat social que fa promocions d’habitatges que em deia que avui ja són capaços de fer promocions senceres d’habitatges modulars en sis mesos, però la tramitació administrativa tarden anys. Tarda anys. Això té algun sentit? No hauria de ser una prioritat de vostès? Reduir aquesta burocràcia per als ajuntaments, agilitzar llicències, facilitar aquesta construcció d’habitatge assequible, sobretot al públic.”
“Més enllà d’aquests errors jurídics greus, hi ha un biaix ideològic persistent, una al·lèrgia sistemàtica als propietaris, a tots, a tots. Imposen noves càrregues, alteren contractes en vigor i no preveuen cap compensació. Res ni una. El Govern convida a la festa i els privats la paguen perfecte. Però el resultat de les seves polítiques els veu tothom. Lloguers més cars que mai i cada cop més gent competint per llogar un mateix pis. 400 persones deien a Barcelona. I les persones més solvents. Escoltin, és que les persones més solvents són les que acaben trobant alternatives. El problema és per les persones que són menys solvents, els que tenen més dificultats que aquests queden absolutament atrapats. I com que nosaltres sí que ens preocupem pels llogaters, proposem mesures que realment redueixin el seu esforç real econòmic.”
“El primer percentatge que els va passar pel cap i no usar l’IRPF evidencia la manca de coherència de les seves polítiques quan volien penalitzar els grans tenidors. Resulta que acaben beneficiant l’ús per sobre dels petits tenidors. Amb la seva deficient redacció, han provocat que les zones tensionades com a Catalunya, passi exactament el contrari del que vostès pretenien. Cinquè, la col·lisió amb la pròrroga de tres anys de la Llei de l’Habitatge. El mateix ja que la doctrina ja està advertint del risc d’una aplicabilitat. Tots ho hem llegit de catedràtics de dret civil que ho estan dient. Estan generant inseguretat jurídica sistèmica, falses expectatives i una futura litigiositat massiva. Però hi ha més.”
“El Tribunal Suprem exigeix que aquesta possibilitat estigui prevista en el contracte inicial i tots sabem també que en la immensa majoria d’aquests contractes no ho van incloure perquè ningú ni tan sols s’arribava a plantejar que el contracte es podria allargar per llei el temps que vostès han decidit. Resultat: una excepció que pretén quedar bé amb els propietaris, però resulta ser absolutament inútil. Paper mullat. Tercer, la supressió de facto de l’IRPF. A veure, no ho entenem. Un índex que vostès mateixos se l’inventen que vostès creen per limitar els increments dels lloguers per sota de l’IPC. I ara s’inventen i no l’utilitzen. Ara proposen un topall del 2 %. Escolti, que li va passar per alt. Dos collons, em sembla. Per què un 2 %? Quin criteri econòmic ho justifica? Cap. És una decisió absolutament arbitrària.”
“La proposta que tenim davant no és una mesura rigorosa d’habitatge com les que ens solen portar. És una operació de propaganda i, per cert, jurídicament molt defectuosa. I ho dic així de clar només pels seus defectes tècnics. Aquest decret ja no es pot votar a favor tal i com està redactat. Entraré al detall. Primer, la pròrroga obligatòria dels dos anys no s’exigeix que el llogater estigui al corrent de pagament. Això no és un oblit menor, és una negligència jurídica greu perquè donen un dret automàtic sense condicionar-lo a que es compleixi la part més bàsica del contracte, que és pagar. Això es compensa absolutament l’equilibri contractual. Segon, l’excepció per necessitat del propietari. Sobre el paper existeix. Li han volgut posar a la pràctica tal com està redactada. És inaplicable. Tots ho sabem.”
“Moltes gràcies, senyora presidenta. Senyores i senyors ministres, companys. -- 46 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 28 de abril de 2026 Deia Plató que el primer acte de corrupció d’un governant no és robar, és acceptar un càrrec per al qual no està preparat. I avui aquest Reial decret llei n’és la prova clara. En primer lloc, el Govern sabia perfectament quines eren les nostres objeccions, tant tècniques com de fons, i ha decidit ignorar-les. Ens porta el mateix decret de nou, sense fer cap feina, sense fer la feina que els correspon, tot i saber des del primer minut que Junts no podíem avalar així. PSOE i SUMAR porten molts anys governant i l’habitatge és més inaccessible que mai. I no és estrany. Avui, de nou, tenim una mostra de quina n’és la causa.”
“Y escuchen bien, señorías, cuando la ideología se convierte en el único pilar de las políticas de vivienda, como está pasando ahora mismo por parte de una bancada, no se construye ni un metro cuadrado de futuro. Muchísimas gracias. (Aplausos).”
“Pero también hay que respetar el marco competencial: no podemos aceptar un exceso de detalle en la legislación básica que acabe incidiendo directamente en la regulación material del urbanismo y vaciando competencias que son catalanas, porque reformar no tiene que ser recentralizar en ningún caso, y simplificar no es uniformizar. Señorías, en urbanismo los errores duran décadas; por eso, hay que acertar. Hace falta coherencia, hay que hilar fino, hace falta visibilidad y seguridad jurídica real, porque sin seguridad jurídica, sin protección del derecho de propiedad, no hay confianza; y sin confianza no hay inversión ni un proyecto colectivo posible. Lo que realmente está en juego hoy, como tantas veces que hablamos de vivienda, es el futuro colectivo.”
“Hay que delimitar con precisión el régimen de invalidez de los planes, evitando que defectos formales no esenciales generen nulidades absolutas con efectos desproporcionados; hay que incorporar criterios claros de conservación de los actos y de modulación de los efectos de la nulidad para evitar bloqueos sistémicos; hay que reforzar la seguridad jurídica también en la fase de ejecución, garantizando estabilidad en las decisiones y reduciendo la litigiosidad que paraliza proyectos enteros; y hay que establecer plazos efectivos y consecuencias reales ante la inactividad administrativa, que se produce muy a menudo porque, sin respuesta en el tiempo, el sistema deja de ser operativo.”
“Y aquí también la conclusión es clara: este Gobierno no ha hecho ninguna reforma de fondo con impacto útil. Por eso, cuando hablamos de reformar el derecho urbanístico no basta con declaraciones de intenciones. Con esta propuesta, compartimos objetivos, simplificamos los procedimientos —obviamente—, reducimos las nulidades en cascada y reforzamos la seguridad jurídica. Pero esto exige rigor.”
“La tramitación es cada vez más compleja, más larga, más incierta, y esto afecta directamente a la capacidad de producir vivienda. A pesar de esto, no se ha adoptado ninguna medida de simplificación real. Les diré más, ¿por qué no se ha abordado con decisión el régimen de contratación pública para facilitar que los ayuntamientos —las Administraciones— puedan impulsar vivienda pública con agilidad? ¿Se pueden tardar siete u ocho años por parte de un ayuntamiento para construir vivienda? Porque si no se puede contratar con eficacia, no se puede ejecutar. Y si no se ejecuta, no hay oferta, no hay pisos públicos, ni de alquiler asequible, ni de protección, ni privados, ni de protección oficial; nada. -- 15 of 65 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 21 de abril de 2026 Ahora mismo lo que está haciendo el actual Gobierno es nada.”
“Y lo más preocupante no es solo este modelo, es la respuesta ante los nefastos resultados que estamos todos presenciando, porque cuando los datos indican menos oferta, más tensión de precios y más dificultades de acceso, los socialistas no rectifican. Hay persistencia, una persistencia que no pueden entender como fortaleza; esto equivale a una incapacidad total de adaptación, y esta rigidez está deteriorando las expectativas de toda una generación entera. Hay otra cuestión que es, sinceramente, incomprensible: si realmente se quiere actuar sobre el problema de la vivienda, ¿por qué el Gobierno socialista y de SUMAR no ha impulsado ninguna reforma estructural para reducir la burocracia urbanística? Los municipios están haciendo un llamamiento de socorro, no pueden más.”
“Y lo más relevante, por la propuesta que nos hacen hoy, tampoco se aborda el problema estructural de la complejidad normativa y procedimental; es decir, ni se resuelve el problema de fondo ni se simplifica el sistema. Pero hoy, el Gobierno del PSOE y SUMAR afirma que la vivienda es su gran prioridad. Lo dice, lo repite y lo sitúa en el centro del debate. Pero entre el discurso y la realidad hay una distancia gigante, porque la que está marcando la acción del actual Gobierno es una visión excesivamente ideologizada, impulsada especialmente por el sectarismo de SUMAR, que está arrastrando al conjunto del Ejecutivo hacia un modelo basado en limitar, sancionar y sobrerregular.”
“Y cuando no hay acceso a la vivienda, lo que se rompe no es solo el mercado, lo que se rompe son proyectos de vida: se retrasa la emancipación de los jóvenes, se cronifica la precariedad y se pone en riesgo la cohesión social. Ahora bien, también hay que decirlo con claridad: esta situación no es fruto de un solo Gobierno. Cuando el Partido Popular gobernaba, impulsó reformas bajo la premisa de que el mercado sin intervención resolvería por sí solo los problemas de vivienda. La realidad demostró que no fue así: aquel modelo favoreció dinámicas especulativas, generó desequilibrios territoriales importantes y no terminó garantizando un acceso efectivo y equilibrado a la vivienda; y por eso estamos aquí.”
“Y mientras tanto, planes vigentes durante mucho tiempo acaban anulados, al final, por defectos formales no esenciales. Esto no es solo ineficiencia, es una enorme inseguridad jurídica, porque cuando el sistema no es previsible, cuando las reglas no son claras o no se aplican con estabilidad, el que se pone en riesgo es el conjunto del modelo, la actuación pública, sobre todo, la iniciativa privada también, y también la protección del derecho de propiedad. Sin seguridad jurídica no hay inversión —esto lo sabemos todos—, no hay un desarrollo ordenado del territorio tampoco, y sobre todo no hay una política de vivienda que funcione. Sin un sistema que funcione, no hay acceso real a la vivienda.”
“El derecho urbanístico se ha ido configurando con el paso del tiempo como un sistema de una complejidad enorme, resultado de la superposición de normas, procedimientos y controles sectoriales que, a pesar de responder a finalidades legítimas, han acabado generando un modelo tremendamente difícil de gestionar y todavía más de aplicar. Lo que tenía que ser una herramienta para ordenar el territorio, con criterio y previsibilidad, se ha convertido demasiado a menudo en un entramado que retrasa decisiones, multiplica conflictos y erosiona la confianza en las instituciones. Y eso tiene consecuencia; consecuencias muy concretas. Los planes generales se eternizan durante más de una década, todos lo sabemos. Las modificaciones puntuales se dilatan durante años, los informes sectoriales no llegan o llegan tarde y bloquean procedimientos enteros.”
“Perquè sense seguretat jurídica, sense protecció del dret de propietat, no hi ha confiança i sense confiança no hi ha ni inversió ni un projecte col·lectiu possible. El que realment està en joc avui, com tantes vegades que parlem d’habitatge, és el futur col·lectiu. I escoltin bé, senyories, quan la ideologia es converteix en l’únic pilar de les polítiques d’habitatge, com està passant per part d’una bancada, no es construeix ni un metre quadrat de futur. Moltes gràcies. Muchas gracias, señora presidenta. Muy buenas tardes, señorías.”
“I cal establir terminis efectius i conseqüències reals davant la inactivitat administrativa — que es produeix molt sovint— perquè sense resposta en temps, el sistema deixa de ser operatiu. Però també, i per Junts és essencial, cal respectar el marc competencial i no podem acceptar un excés de detall en la legislació bàsica que acabi incidint directament en la regulació material de l’urbanisme, buidant-nos d’algunes competències que són catalanes. Perquè reformar no ha de ser recentralitzar en cap cas i simplificar no és uniformitzar. -- 14 of 65 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 21 de abril de 2026 Senyories, en urbanisme, els errors durant dècades. Per això cal encertar. Cal filar molt prim, cal coherència, ser previsible i seguretat jurídica real.”
“Amb aquesta proposició compartim alguns objectius: simplificar procediments òbviament, reduir les nul·litats en cascada i reforçar la seguretat jurídica, però això exigeix rigor. Cal delimitar amb precisió el règim d’invalidesa dels plans, evitant que defectes formals no essencials generin nul·litats absolutes amb efectes absolutament desproporcionats. Cal incorporar criteris clars de conservació dels actes i de modulació dels efectes de la nul·litat per evitar bloquejos sistemàtics. Cal reforçar la seguretat jurídica també en la fase d’execució, garantint estabilitat en les decisions i reduint els litigis que paralitzen, òbviament, els projectes sencers.”
“I els diré més: per què no s’ha abordat també amb decisió el règim de la contractació pública? Per facilitar que els ajuntaments i les administracions puguin impulsar habitatge públic amb agilitat. Saben que es pot tardar set o vuit anys per part d’un ajuntament per poder fer una edificació, una construcció d’habitatge? Si no es pot contractar amb eficàcia, no es pot executar. Si no s’executa, no hi ha oferta, no hi ha pisos ni públics ni privats. No hi ha res ni del lloguer assequible ni de protecció oficial. Res. El que estan fent a l’actual govern és res. I aquí també la conclusió es fa evident: aquest govern no ha fet cap reforma de fons útil o amb impacte. Per això, quan parlem de reformar el dret urbanístic no n’hi ha prou amb declaracions d’intencions.”
“Perquè quan les dades indiquen menys oferta, més tensió de preus i més dificultats d’accés, els socialistes no rectifiquen. Hi ha persistència, una persistència que no poden entendre com a fortalesa. És una incapacitat absoluta d’adaptació i aquesta rigidesa està deteriorant les expectatives de tota una generació sencera. Però hi ha una altra qüestió que és sincerament incomprensible: si realment es vol actuar sobre el problema de l’habitatge, per què el govern socialista i de SUMAR no impulsa cap reforma estructural per reduir la burocràcia urbanística? Els municipis estan fent una crida de socors, no poden més. La tramitació és cada cop més complexa, més llarga, més incerta, i això afecta directament la capacitat de produir habitatge. I malgrat això, no s’ha adoptat cap mesura de simplificació real.”
“I el més rellevant per la proposta que ens fan avui aquí: que tampoc van abordar el problema estructural de la complexitat normativa ni procedimental. És a dir, que no va resoldre ni el problema de fons, ni va simplificar el sistema. Però avui el govern del PSOE i SUMAR afirma que l’habitatge és la seva prioritat. Ho diu i ho repeteix i ho situa al centre del debat. Però entre el discurs i la realitat hi ha una distància gegant, perquè el que està marcant l’acció de l’actual govern és una visió excessivament ideologitzada, impulsada especialment pel sectarisme de SUMAR, que està arrossegant el conjunt de l’executiu cap a un model basat en limitar, sancionar i sobrerregular. I el més preocupant: no és només el model. És la resposta que estan tenint davant dels nefastos resultats que estem veient tots.”
“Sense un sistema que funcioni, no hi ha accés real a l’habitatge i quan no hi ha accés a l’habitatge, el que es trenca no és només el mercat. Es trenquen projectes de vida, es retarda l’emancipació dels joves, es cronifica la precarietat i es posa en risc el conjunt de la cohesió social. Ara bé, també cal dir-ho, i amb claredat, que aquesta situació no és fruit d’un sol govern. Quan el Partit Popular governava, va impulsar reformes sota la premissa que el mercat sense intervenció resoldria per si sol els problemes de l’habitatge. La realitat va demostrar que no va ser així. Aquell model va afavorir dinàmiques especulatives, va generar alguns desequilibris territorials importants i no va acabar garantint un accés efectiu i equilibrat a l’habitatge. Per això estem on estem.”
“Les modificacions puntuals es dilaten durant anys. Els informes sectorials no arriben o arriben tard i bloquegen procediments sencers. I mentrestant, plans vigents durant molt de temps acaben anul·lats al final, al cap de molts anys, per defectes formals que no eren ni essencials. Això no és només ineficiència. Això és una enorme inseguretat jurídica, perquè quan el sistema no és previsible, quan les regles no són clares o no s’apliquen amb estabilitat, el que es posa en risc és el conjunt del model, l’actuació pública sobretot, la iniciativa privada també, i també la protecció del dret de la propietat. I sense seguretat jurídica no hi ha inversió —això ho sabem tots— i no hi ha un desenvolupament ordenat del territori, tampoc. I sobretot, no hi ha una política d’habitatge capaç de funcionar.”
“Moltes gràcies, senyora presidenta. Bona tarda, senyories. Guaitin, el dret urbanístic s’ha anat configurant amb el pas del temps com un sistema d’una complexitat enorme, resultat de la superposició de normes, procediments i controls sectorials que, tot i respondre a finalitats legítimes, han acabat generant un model tremendament difícil de gestionar i encara més d’aplicar. -- 13 of 65 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 21 de abril de 2026 El que havia de ser una eina per ordenar el al territori amb criteri i previsibilitat s’ha convertit massa sovint en un entramat que retrassa decisions, multiplica conflictes i erosiona la confiança en les institucions. I això té conseqüències. Té conseqüències concretes. Els plans generals s’eternitzen durant més d’una dècada. Qualsevol que hagi estat al món local ho sap.”
“Lo que hacen es definirnos como diputados responsables y, de hecho, nos hacen un favor porque probablemente no pretendíamos hacer eso. Al final, más allá de discursos y etiquetas, todo es mucho más evidente de lo que algunos querrían. La gente no quiere saber nada de debates artificiales ni de excusas, pide poder vivir con tranquilidad y ante eso solo hay dos opciones: seguir mirando hacia otro lado o hacer lo que hace falta. Junts per Catalunya con nuestra ley contra la multirreincidencia hacemos lo que hay que hacer. Muchas gracias.”
“Es uno de los derechos reconocidos por la Declaración Universal de Derechos Humanos en el tercer artículo, que habla de tres derechos esenciales al mismo nivel: el derecho a la vida, el derecho a la libertad y el derecho a la seguridad. ¿La Declaración Universal de Derechos Humanos es de derechas? No. Es la base sobre la que se construye cualquier sociedad libre democrática. Sin seguridad el resto de los derechos son papel mojado. La libertad se convierte en pura teoría y la igualdad en un privilegio reservado a quien se puede proteger a sí mismo abandonando a quien no puede. -- 43 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 26 de marzo de 2026 Escuchen, cuando algunos nos señalan porque trabajamos para mejorar la seguridad, intentando que eso nos defina ideológicamente se equivocan.”
“También la multirreincidencia en casos en municipios muy concretos donde se da capacidad de actuación a los ayuntamientos para impulsar estos procesos y se reforma el sistema judicial con más jueces, más herramientas para ayudar a los jueces y policías para que puedan actuar, para evitar la reiteración, para poner límites a los que han convertido el delito en una forma de vida. Pese a eso, algunos siguen llevándolo a un terreno ideológico. Ustedes se equivocan. La seguridad no es de derechas ni de izquierdas. Decir que defender la seguridad es de extrema derecha es una simplificación tan incoherente como irresponsable. Dejen de abonar de una vez a la extrema derecha con sus argumentos simplistas y abdicando de dar respuestas que la gente reclama. La seguridad no es una ideología, es un derecho fundamental.”
“Pregúntenles si eso es un debate ideológico o artificial o si necesitan herramientas reales para poder afrontar un problema que es muy real. Porque cuando se baja a la calle, cuando se tiene que responder a la gente, las tonterías y los debates estériles se acaban rápido. Esta ley llega para cambiar eso con rigor, sin eslóganes, con técnica jurídica y sentido común. Se dota de herramientas a los jueces para que puedan condenar por hurtos y estafas multirreincidentes, por hurtos de móviles y ordenadores, conexiones eléctricas fraudulentas, se protege al mundo agrario por los hurtos de sus cosechas.”
“Los jueces no tienen las herramientas que necesitan; por tanto, no hay consecuencias, no hay límites, solo hay impunidad. Eso tiene efectos muy reales. Y sí, la gente lo sabe, la gente lo sabe. Quizás algunos de ustedes quieren hacer ver que no pasa nada, pero la gente lo ve: gente mayor con miedo a salir a la calle, a sacar dinero, los estafan con llamadas que se hacen pasar por el banco, payeses que pierden sus posesiones, gente que sale con el móvil y vuelve a casa sin él, un sistema que no responde. Algunos de ustedes deberían tocar más la calle y salir del debate teórico. Les recomiendo que hablen con sus alcaldes, algunos estaban aquí. Son los que tienen que dar la cara ante sus vecinos porque son nuestros alcaldes los que reciben las quejas y escuchan los miedos, los temores y no pueden dar ninguna respuesta.”
“Cuando alguien ve racismo en un texto que no contiene ni una sola letra de ello, quizás el problema no es del texto, sino de su mirada llena de prejuicios. Nosotros no hablamos de orígenes, ni hemos entrado en ese debate. Hablamos de conductas, conductas delictivas y reiteradas sea quien sea quien las ha cometido. Pero algunos necesitan traer eso aquí porque es más fácil acusar en vacío repetidamente con sus mantras en lugar de argumentar, asumir con responsabilidad. La complejidad ha desaparecido de sus parámetros. Prefieren reducciones simplistas, narraciones emotivas que desplazan cualquier criterio racional. Mientras tanto, la realidad sigue. Se puede delinquir una vez y otra: un día un móvil, el otro un patinete y otro algo de un pagés y no pasa nada.”
“Pero una ley que consideran racista, ¿no la votarán en contra? ¿Una ley que consideran racista y no votarán en contra de ella? Nosotros no lo haríamos. Que si era de extrema derecha, se decía, ¿verdad? Tampoco está el señor Iñarritu. Nos lo dijo en la última intervención. Señora Velarde, dicen que lo que hace falta es una ley para los de guante blanco, los poderosos. Pues háganla, trabajen. Trabajen y regístrenla. La verdad es que todo al final es irónico, porque esta ley no dice nada, absolutamente nada, del origen de nadie. No hay ni una sola línea que haga distinciones por procedencia o identidad. Ni una. Aun así, algunos han decidido ver eso en ella. Es sorprendente, absolutamente sorprendente.”
“Esta ley es necesaria porque la realidad no desaparece por mucho que muchos de ustedes decidan ignorarla. Esta no es una ley improvisada, se ha trabajado con magistrados, fiscales, abogados y policías, con el mundo local, colegios profesionales y asociaciones. Además, todos ustedes saben que ha sido avalada por la comisión contra la multirreincidencia del Consejo de la Abogacía de Cataluña. Eso no es un dato menor, es la mejor garantía de que se trata de una norma rigurosa, ponderada y respetuosa con los derechos fundamentales. Pese a eso, algunos prefieren desacreditarla no rebatiendo su articulado ni mejorándola, directamente desacreditándola. Que si tiene un tufo racista, un tufillo racista en castellano, como dice siempre el señor Rufián. Hoy no está, no me puedo dirigir a él.”
“I davant d’això, només hi ha dues opcions: continuar mirant cap a una altra banda o fer el que cal. I Junts per Catalunya, amb la nostra llei contra la multireincidència fem el que cal. Moltes gràcies. Muchas gracias, señora presidenta. Muy buenos días a todo el mundo. Hay 510 000 delitos cada año en Cataluña. Según los Mossos cuatro de cada diez son hurtos. 15 270 detenidos, más de mil lo han sido entre cuatro y seis veces y más de seiscientos, más de siete vegadas. La -- 42 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 26 de marzo de 2026 multirreincidencia se ha multiplicado. No es casual, es consecuencia de un sistema que no funciona. Ante esta realidad, algunos de ustedes se encuentran mucho más cómodos cuestionando a los que actuamos que no afrontando lo que ocurre cada día en nuestras calles.”
“La Declaració Universal dels Drets Humans és de dretes? No, és la base sobre la qual es construeix qualsevol societat lliure i democràtica. Sense seguretat, les restes dels drets són paper mullat. La llibertat es converteix en pura teoria i la igualtat, en un privilegi reservat a qui es pot protegir a si mateix, abandonant a qui no. I, escoltin, quan alguns ens assenyalen perquè treballem per millorar la seguretat, intentant que això ens defineixi ideològicament, s’equivoquen. El que fan és definir-nos com a diputats responsables i, de passada, fent-nos un favor, perquè probablement no ho pretenien fer, això. Perquè al final, més enllà de discursos i etiquetes, tot és molt més evident del que alguns voldrien. La gent no en vol saber res, de debats artificials ni d’excuses. Demana poder viure en tranquil·litat.”
“Eines concretes per ajudar jutges, fiscals i policies, perquè puguin actuar, per evitar la reiteració, per posar límits als que han convertit el delicte en una forma de vida i malgrat això, alguns insisteixen a portar-ho al terreny ideològic i s’equivoquen. La seguretat no és de dretes ni d’esquerres. Dir que defensar la seguretat és d’extrema dreta és una simplificació tan incoherent com irresponsable. Deixin d’abonar d’una vegada l’extrema dreta amb els seus arguments simplistes i abdicant de donar respostes que la gent reclama. La seguretat no és una ideologia, és un dret fonamental. És un dels drets reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans en l’article tercer, que parla de tres drets essencials al mateix nivell: el dret a la vida, el dret a la llibertat i el dret a la seguretat.”
“Preguntin-los si això és un debat ideològic o artificial o si necessiten eines reals per poder afrontar un problema ben real. Perquè quan s’és a peu de carrer, quan s’ha de respondre a la gent, les tonteries i els debats estèrils s’acaben ràpid. Aquesta llei arriba per canviar això amb rigor, sense eslògans, amb tècnica jurídica i sentit comú. Es dota d’eines als jutges perquè puguin condemnar per furts i estafes multireincidents, per furts de mòbils i ordinadors, per connexions elèctriques fraudulentes. Es protegeix el món agrari dels furts que arrasen amb les seves collites. Es permetrà allunyar la multireincidència d’algunes zones o municipis concrets. Es donarà capacitat d’actuació als ajuntaments per impulsar aquests processos i es reforma el sistema judicial amb més jutges.”
“Potser alguns de vostès volen fer veure que no passa res, però la gent ho veu: gent gran amb por quan va al caixer a treure diners o que els estafen amb trucades fent-se passar pel seu banc; comerciants que pateixen furts constants; pagesos que perden collites senceres, eines i instal·lacions; joves que surten de festa amb el mòbil i tornen sense i, sobretot, una sensació creixent que el sistema no respon. Alguns de vostès haurien de tocar més carrer i sortir del debat teòric. Els recomano que parlin amb els seus alcaldes, alguns eren aquí. Preguntin als que han de donar la cara cada dia davant dels seus veïns, perquè són ells, els nostres alcaldes, els que reben les queixes i escolten les pors, els temors i no els poden donar cap resposta.”
“Però alguns necessiten portar-ho aquí perquè és més fàcil fer acusacions buides, repetides mecànicament, com solen fer amb els seus mantres que argumentar. Assumir amb responsabilitat la complexitat ha desaparegut dels seus paràmetres. Prefereixen les reduccions simplistes, narracions emotives que desplacen qualsevol criteri racional. Mentrestant, la realitat continua. Es pot delinquir una vegada i una altra, un dia, un mòbil, l’altre un patinet i l’altre la collita d’un pagès i no passa res. I tots ho sabem. Els jutges no tenen les eines que necessiten, per tant, no hi ha conseqüències. No hi ha límits, només hi ha impunitat, i això té efectes molt reals. I sí, la gent ho sap, la gent ho sap.”
“Senyora Velarde, diuen que el que cal és una llei «para los de guante blanco, para los poderosos». Doncs la facin, treballin, treballin i la registrin. I la veritat és que tot plegat és irònic al final, perquè aquesta llei no diu res, absolutament res, sobre l’origen de ningú. No hi ha ni una sola línia que faci distincions per procedència i per identitat, ni una. I tot i així, alguns han decidit veure-hi això, sorprenent, absolutament sorprenent. Perquè quan algú veu racisme en un text que no en conté ni una sola lletra, potser el problema no és del text. Potser el problema és la seva mirada plena de prejudicis. Nosaltres no parlem d’orígens ni hem entrat en aquest debat. Parlem de conductes, de conductes delictives i reiterades, sigui qui sigui que les ha comès.”
“A més, tots vostès saben que ha estat avalada per la Comissió contra la Multireincidència del Consell de l’Advocacia de Catalunya i això no és menor. És la millor garantia que es tracta d’una norma rigorosa, ponderosa i respectuosa amb els drets fonamentals. Però malgrat això, alguns prefereixen desacreditar-la, no rebatent el seu articulat ni millorant-la, directament desacreditant-la, que si feia tuf racista, «tufillo racista» en castellà com parla sempre, deia el senyor Rufián. Avui no hi és, no m’hi puc dirigir. Però una llei que consideren racista i no la votaran en contra? Una llei que -- 41 of 74 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 26 de marzo de 2026 consideren racista i no la votaran en contra? Nosaltres no ho faríem. Que si era d’extrema dreta, veritat? Tampoc hi és, el senyor Iñarritu, ens ho va dir a l’última intervenció.”
“Moltes gràcies, senyora presidenta. Molt bon dia a tothom. 510 000 delictes cada any a Catalunya. Segons els Mossos, quatre de cada deu són furts; 15 270 detinguts, més de 1000 ho han estat entre quatre i sis vegades i més de 600, més de set vegades. La multireincidència s’ha multiplicat. No és un fet puntual, és conseqüència d’un sistema que no funciona. I, davant d’aquesta realitat, alguns de vostès es troben molt més còmodes qüestionant els qui actuem que no pas afrontant el que passa cada dia als nostres carrers. Aquesta llei és necessària, perquè la realitat no desapareix per molt que alguns de vostès decideixin ignorar-la. Aquesta no és una llei improvisada. S’ha treballat amb magistrats, fiscals, advocats i policies, amb el món local, col·legis professionals i associacions.”