Inés Granollers Cunillera
Grupo Parlamentario Republicano · Spain
“Un congrés pensat perquè hi capiguem totes les veus o un congrés pensat només perquè alguns continuïn pensant i decidint qui té dret a ser escoltat. Quin congrés volem? Nosaltres ho tenim molt clar.”
“No busca beneficiar a nadie más que a la ciudadanía; lo que hace es dar seguridad jurídica a los requisitos para constituir un grupo parlamentario e impedir que la representación de millones de ciudadanos dependa de decisiones discrecionales o de interpretaciones cambiantes de la Mesa del Congreso.”
“Gracias, presidente. Buenas tardes, diputados y diputadas. Hoy votamos una reforma del Reglamento que parte de una idea muy sencilla: la pluralidad de la ciudadanía expresada en las urnas se puede traducir también en una representación efectiva dentro de esta Cámara.”
“Gràcies, president. Bona tarda, diputats i diputades. Avui votem una reforma del reglament que parteix d’una idea molt senzilla que la pluralitat de la ciutadania expressada a les urnes es pugui traduir també en una representació efectiva dins d’aquesta Cambra. Per això no ens sorprèn gens que el Partit Popular i VOX hi votin en contra.”
“Les incomoda que existan lenguas diferentes, les incomoda que haya naciones que reivindicamos nuestra identidad, les incomoda que haya pueblos que queramos decidir nuestro futuro; en definitiva, les incomoda la libertad cuando no coincide con su manera de entender España.”
“Ja ho vam explicar durant la tramitació d’aquesta reforma. Molts països del nostre entorn permeten constituir un grup parlamentari amb requisits tant o més accessibles que els que hem plantejat. Perquè han entès una cosa molt simple, una democràcia és més forta quan totes les veus poden participar en igualtat de condicions.”
The complete record
Every one of 1,193 lines we hold for Inés Granollers Cunillera, in date order, each linked to its source. Free to read, in full, without an account. Page 21 of 24.
“Para empezar, señor ministro, le puedo decir que vamos a convalidar este real decreto, porque nos gusta que se promueva el uso del transporte público, pero los y las jóvenes son el futuro de nuestro país, y está claro que es muy importante que en el transporte público encuentren una herramienta para hacer viajes en el periodo estival. Pero no solo necesitan viajar a un precio asequible en verano, sino que también necesitan el resto del año un transporte digno y, sobre todo, lo necesitan puntual. Quizá no se lo va a creer, señor ministro, pero no solo se mueven en las vacaciones, también se mueven por trabajo y por sus estudios. Y, ahora mismo, el transporte público no es solo una cuestión de comodidad, es una opción sostenible y de aprovechamiento de recursos.”
“Potser hauríem d’estar fent un reial decret que plantegi un canvi o una alternativa a la societat de precarietat juvenil. La resposta a la precarietat juvenil no és rebaixar els impostos i les cotitzacions. No és tampoc donar bons culturals ni un transport assequible durant dos mesos, sinó que és redistribuir més, treballar sense precarietat i que les institucions treballin per garantir condicions materials. I no per beneficiar els de sempre, que és el que ens passa moltes vegades amb les polítiques que fem i més si són ràpides i de curt termini com aquest reial decret. Gràcies. Buenos días. Gracias, presidente. Diputados, diputadas.”
“Hem de fer una societat més justa, més equitativa, amb menys ajudes universals, que és el que li deia, i -- 31 of 56 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 20 de junio de 2024 més solidària. No hauríem d’abordar la qüestió del transport públic gratuït sense tenir en compte la interrelació entre l’habitatge, la feina, la salut i l’anhel d’una vida més digna. Per acabar, no podem fer tampoc un reial decret que obliga les comunitats autònomes i les concessionàries del transport a assumir unes despeses que després els costa molt de recuperar. Es necessita un compromís de pagament en temps i forma a les comunitats autònomes i a les concessionàries. Sé que ho ha dit també, però sobretot facin-lo efectiu. I tampoc no podem continuar posant un pedaç perquè s’ha d’arribar a l’arrel del problema.”
“Això fora una cosa molt important, fisioterapeutes, nutricionistes, psicòlegs, i que els permeti posar-los a l’abast de la gent que també vivim al món rural. La gent que vivim al món rural també tenim moltes necessitats i moltes vegades no podem disposar del tren gratuït perquè ni tan sols tenim tren. I també és molt important incorporar més referents de benestar emocional a la salut pública, apostar per l’associacionisme i la participació juvenil com a vector de cohesió comunitària i benestar col·lectiu és fer una aposta per la salut i sobretot per la salut mental. És hora que cadascú assumeixi la seva responsabilitat. Menys paternalisme, necessitem molt menys paternalisme, i passar de les paraules als fets. Els i les nostres joves són el futur, però també són el present i no podem permetre deixar-los enrere.”
“I ho sabem, la precarietat laboral és un problema endèmic que afecta especialment les persones més joves. Tenen contractes temporals, sous baixos, hores extres no remunerades i condicions laborals inacceptables i són el pa de cada dia de molts d’ells i elles, sobretot també en període estival. Plantegin-se també què és el que s’està fent en molts sectors amb el període estival amb els joves. Perquè els joves necessiten un entorn segur i estable on puguin prosperar. I això implica també accés a una educació de qualitat, serveis de salut adequats i un sistema de suport que els recolzi en moments de necessitat; augmentar els recursos per la sanitat perquè els governs puguin ampliar el servei de salut sociocomunitària.”
“Necessitem polítiques valentes que recullin el mercat immobiliari, que fomentin la construcció d’habitatge públic i assequible i que protegeixin el dret de les llogateres. Els i les joves han d’accedir a un habitatge digne que els permeti construir el seu propi futur. I és molt fàcil. Es preguntaran com. Doncs obligant a la banca que faci el retorn social del rescat bancari que ja fa prou anys que es van donar molts diners de l’erari públic i la banca no ho torna de cap de les maneres. Que posin a disposició dels i les joves els pisos buits que tenen a la Sareb. I, paral·lelament, una altra cosa que és superimportant: una feina digna que els permeti viure amb autonomia i seguretat. I això vol dir salaris justos, condicions de treball dignes, estabilitat laboral i oportunitats de creixement professional.”
“Els i les joves necessiten més i malauradament se senten ignorats i desatesos a les polítiques públiques del Govern de l’Estat. Necessiten un habitatge assequible i una feina digna. Avui la nostra societat s’enfronta a una crisi d’accés a aquests drets bàsics que hem de resoldre de manera urgent i ambiciosa. És inacceptable que en ple segle XXI els i les nostres joves hagin de dedicar gran part dels seus ingressos a pagar lloguers desorbitats. Molts es veuen obligats a compartir pisos en condicions precàries o, pitjor encara, a romandre a casa de les seves famílies perquè no poden permetre emancipar-se, mentre que a Europa l’emancipació és prop dels 26 anys, a l’Estat espanyol no s’abandona el domicili familiar fins passats els 30. Això no és viure amb dignitat.”
“La gratuïtat hauria de ser una justícia social, una mesura que s’hauria d’aplicar segons la capacitat econòmica, però clar, fent-ho en un termini tan curt de temps, no es poden fer aquestes valoracions i acabem fent les ajudes universals i això no és equitatiu. Una ajuda universal no és equitativa. I parlant de mobilitat, també deixi’m dir-los que estaria molt bé que els i les joves que tenim en llista d’espera per fer un examen de conduir es poguessin examinar també entre l’u de juliol i el 30 de setembre d’aquest any i acabar amb aquest greuge estructural que té la DGT. O és que preveuen que tots viatjaran a Cuenca gratuïtament i s’acabarà el problema estructural de la DGT? Per tant, aquesta mesura, per molt important que sigui, no em sembla suficient. La mobilitat és essencial, però només és una part del trencaclosques.”
“Bon dia. Gràcies, president. Bon dia, diputats i diputades. Vagi per davant, senyor ministre, que convalidarem aquest reial decret llei, perquè de fet també ens agrada que es promogui l’ús del transport públic, però els i les joves són el futur del nostre país i està clar que és molt important que trobin en el transport públic una eina per fer viatges en període d’estiu. Però és que no només necessiten viatjar a un preu assequible a l’estiu, sinó la resta de l’any, que també necessiten un transport digne i, sobretot, el necessiten puntual. Potser no s’ho creurà, senyor ministre, però no només es mouen per vacances. També es mouen per feina, també es mouen pels seus estudis i el transport públic, ara mateix, no és només una qüestió de comoditat, és una opció sostenible i d’aprofitament de recursos.”
“Por lo tanto, señorías, pongámonos manos a la obra y no dejemos morir en periodo de enmiendas la tramitación de esta ley que tanta falta les hace a todos los enfermos de ELA y también a los enfermos fuertemente dependientes. Gracias. (Aplausos).”
“Los enfermos y los familiares necesitan soluciones inmediatas, no necesitan fotografías, no necesitan filibusterismo parlamentario. Coordinen, consensuen entre los proponentes un texto de base; discutámoslo, tramitémoslo, que es lo que nos corresponde a los legisladores. Hablo también teniendo en cuenta escrupulosamente los marcos competenciales, sin dejar a nadie atrás: recursos, regulación, reconocimiento de prestaciones, reconocimiento de grados de incapacidad, implementación y refuerzo de la red de salud pública para este tipo de enfermedades. Son muchas las necesidades para un volumen relativamente pequeño de la población general. Debería ser un mínimo común denominador de todos los representantes públicos atender a estas personas y hacerlo al margen del partidismo y del oportunismo.”
“Imaginemos por un momento que un tratamiento de quimioterapia no estuviera cubierto por la Seguridad Social y dejáramos en manos de las familias y de los recursos el tratamiento de la enfermedad. Sí, señorías, eso es lo que les ocurre a los afectados por la ELA. Por tanto, por parte de nuestro grupo y también por parte de muchos de los enfermos de ELA, rogamos la máxima celeridad en la tramitación. La particularidad de los enfermos de ELA y los enfermos fuertemente dependientes es la falta de tiempo y los pocos recursos con los que cuentan de entrada. Eso sí, les pedimos que la resolución final sea fruto de un debate sereno y que huyamos un poco del pimpampum oportunista y de la frivolidad que hemos visto estos días.”
“Sin embargo, hablas con esta familia y te dicen que son privilegiados, porque cuentan con los recursos económicos para afrontarlo y una profesión que permite la conciliación laboral. Saben y conocen muy bien que muchísimas familias no se pueden permitir la conciliación laboral ni tampoco los recursos para adaptar, por ejemplo, las viviendas a la enfermedad. Entonces, ¿qué soluciones les damos a los enfermos que no se lo pueden permitir, a las personas que viven solas? ¿Cómo lo solucionamos? El sistema de salud y el estado de bienestar deben contemplar este acompañamiento integral de todas las dolencias y en todas las fases de estas dolencias, ya sea a base de tratamiento para ralentizar la enfermedad, ya sea para los cuidados paliativos, si es preciso.”
“La familia ha tenido que adaptar su vida a los cuidados del enfermo, porque si en un -- 15 of 89 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 23 de abril de 2024 entorno urbano es complicado encontrar la ayuda necesaria, en un entorno rural es muchísimo más difícil, y en este caso ha sido imposible contratar a una persona para llevar a cabo esa tarea. Todo el entorno se ha tenido que modificar, la familia ha debido adaptarse a la movilidad de Josep y han tenido que hacer frente a gastos tan importantes como comprar, por ejemplo, una cama articulada, herramientas informáticas para la comunicación, aparatos para respirar, un generador de luz —recordemos que acabamos de decir que estas personas son electrodependientes, no se pueden permitir quedarse sin luz— y un largo etcétera de gastos muy necesarios para la calidad de vida del enfermo.”
“A diferencia de otras enfermedades, la ELA no tiene un tratamiento farmacológico largo, la ELA necesita la adaptación del entorno y el acompañamiento 24 horas al día, 365 días al año, y eso, señorías, significa que si uno no tiene recursos económicos, no lo puede afrontar, y si no tiene una persona, un entorno familiar que lo acompañe, se complica todo. No nos podemos permitir que alguien, sea quien sea, condicione su vida a los recursos económicos o al entorno disponibles. Tener que elegir entre vivir o morir por los recursos de los que se dispone es totalmente perverso. Y les vuelvo a poner el ejemplo de una familia de Belianes, una pequeña población de Urgell, cerca de donde vivo.”
“Abren un poco más el foco respecto a las otras propuestas y van más allá de la ELA, teniendo en cuenta otras enfermedades que son también totalmente incapacitantes y que acaban teniendo necesidades muy parecidas. También nos parece interesante el apunte en relación con la extensión del bono energético para los electrodependientes, ya que los afectados por la ELA más tarde o más temprano, durante su enfermedad, lo acaban siendo. Así pues, obviamente, vamos a votar a favor de esta toma en consideración, de la misma forma que lo hemos hecho con los otros textos.”
“Nos parece una necesidad imperiosa, pero tenemos una sospecha, señorías, y no nos apetece nada que la confirmen, y el debate de hoy, precisamente, lo hace: aprovechan esta necesidad para ser oportunistas, unos y otros. Nos sabe muy mal que esto sea así. Miren, aunque hubiera un solo texto sobre el que discutir y hacer un trámite parlamentario, bastaría; no habría que sustanciar un debate tras otro, que lo que acaba provocando es alargar la puesta en marcha de las soluciones que reclama y que tanto necesita el colectivo. En cualquier caso, estamos donde estamos: la quinta proposición de ley que se presenta en estas Cortes sobre la ELA. Y su propuesta, señorías de SUMAR y del PSOE, no nos suena mal de entrada.”
“La quinta vez, y la cuarta de esta legislatura, que se presenta una proposición de ley sobre la esclerosis lateral amiotrófica, esta vez de parte de los miembros del Gobierno español y, en particular, del titular del Ministerio de Sanidad. Parece que les ha entrado a todos una necesidad imperiosa y urgente de plantear a cada uno de ustedes —SUMAR, PSOE, Junts, PP, VOX y, antes, en la legislatura pasada, Ciudadanos—, un proyecto propio para proteger y ayudar a los enfermos de ELA y a sus familiares. Al Grupo Republicano nos parece una idea excelente que se quieran paliar los efectos y mejorar las condiciones de vida de los enfermos y también de los familiares, ya lo hemos dicho tantas veces como hemos tenido la ocasión.”
“Recursos, regulació, reconeixements de prestacions, reconeixements de graus d’incapacitat, implementació i reforçament de la xarxa de salut pública per a aquest tipus de malalties. Són moltes les necessitats per un volum relativament petit respecte a la població en general. Hauria de ser un mínim comú denominador de tots els representants públics atendre’ls, i fer-ho al marge del partidisme i de l’oportunisme. Per tant, senyories, anem per feina i, això sí, sobretot, no deixin morir en període d’esmenes la tramitació d’aquesta llei que tanta falta fa a tots els malalts d’ELA i també als malalts que són fortament dependents. Gràcies. Buenas tardes, diputados y diputadas.”
“Per tant, per part del nostre grup, i també per part de molts dels malalts d’ELA, preguem la màxima celeritat en la tramitació. La particularitat dels malalts d’ELA i els malalts fortament dependents és la falta de temps i els pocs recursos que tenen d’entrada. Això sí, els demanem que la resolució final sigui fruit d’un debat serè i que fugim del pim-pam-pum oportunista i de la frivolitat que estem veient aquests dies. Els malalts i els familiars necessiten solucions immediates, no pas fotografies i filibusterisme parlamentari. Coordinin, consensuïn entre els proposants un text de bases. Discutim-lo i tramitem-lo, que és el que ens pertoca als legisladors. També tinguem un escrupolós compte amb els marcs competencials, i no deixem ningú enrere.”
“Saben i són coneixedors que moltíssimes famílies no es poden permetre aquesta conciliació laboral ni els recursos per adaptar els habitatges a la malaltia. Llavors, com solucionen els malalts que no hi poden fer front, les persones que viuen soles com ho solucionen? El sistema de salut i l’estat de benestar han de contemplar aquest acompanyament integral de totes les dolències i en totes les fases de les mateixes, sigui a base de tractament per alentir la malaltia o sigui per cures pal·liatives, arribades al cas. Imaginem- nos, per un moment, que un tractament de quimioteràpia no estigués cobert per la mateixa Seguretat Social i deixéssim en mans de les famílies i els recursos fer el tractament de la malaltia. Això doncs, senyories, és el que els passa als afectats per ELA.”
“Tot l’entorn s’ha modificat i la família ha hagut d’adaptar-se a la mobilitat del Josep, i han hagut de fer front a despeses tan importants com comprar un llit articulat, eines informàtiques per la comunicació, aparells per respirar, un generador de llum, recordem que acabo de dir que són electrodependents, no es poden permetre quedar-se sense llum, i un llarg etcètera de despeses molt necessàries per la qualitat de vida del malalt. Tot i això, parles amb -- 14 of 89 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 23 de abril de 2024 aquesta família i diuen que ells són privilegiats perquè han tingut recursos econòmics per fer-hi front i una professió que ha permès la conciliació laboral de la seva parella.”
“I això, senyories, vol dir que, si no tens recursos econòmics, no hi pots fer front, i que si no tens un entorn familiar que t’acompanya, tot es complica. No ens podem permetre que a una persona, sigui quina sigui, condicionin la seva vida els recursos econòmics o d’entorn disponibles. Haver de triar entre viure o morir pels recursos dels quals es disposa és totalment pervers. I els torno a posar l’exemple d’una família de Belianes, d’una petita població de l’Urgell a prop d’on visc jo. La família ha hagut d’adaptar la seva vida a les cures del malalt perquè, si en un entorn urbà és complicat trobar l’ajuda necessària, en un entorn rural és molt més difícil. I, en aquest cas, ha estat totalment impossible contractar una persona per fer aquesta tasca.”
“Obren una mica més el focus respecte les altres propostes i van més enllà de l’ELA, tenint en compte altres malalties que són també totalment incapacitants i que acaben tenint necessitats molt similars. També ens sembla interessant l’apunt en relació a l’extensió del bonus energètic pels electrodependents, ja que els afectats per ELA, més d’hora o més tard al llarg de la seva malaltia, ho acaben sent. Per tant, òbviament, votarem a favor d’aquesta presa en consideració, com ho hem fet amb els altres textos. A diferència d’altres malalties, l’ELA no té un llarg tractament mèdic o farmacològic. L’ELA necessita adaptació del seu entorn i un acompanyament les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.”
“Però tenim una sospita, senyories, i no ens ve gens de gust que la confirmin, i el debat d’avui precisament ho fa. Aprofiten aquesta necessitat per ser uns oportunistes, uns i els altres, i em sap greu que això sigui així. Mirin, amb què hi hagués hagut un sol text sobre el qual discutir i fer-ne un tràmit parlamentari n’hi hauria prou. No caldria substanciar un debat rere un altre, que el que acaba fent és allargar la posada en marxa de les solucions que reclama i que tant necessita el col·lectiu. En tot cas, som on som, la cinquena proposició de llei que es presenta a aquestes Corts sobre l’ELA, i la seva proposta, senyories de SUMAR i PSOE, no ens sona malament, d’entrada.”
“Gracias, presidente. Bona tarda, diputats i diputades. La cinquena vegada i la quarta d’aquesta legislatura que es presenta una proposició de llei sobre l’esclerosi lateral amiotròfica, aquesta vegada de part dels membres del govern espanyol i, en particular, del titular del Ministeri de Sanitat. Sembla que els ha agafat a tots una necessitat imperiosa i urgent de plantejar a cadascun de vostès, SUMAR, PSOE, Junts, PP, VOX i abans, la legislatura passada, Ciutadans, un projecte propi per protegir i ajudar els malalts d’ELA i els seus familiars. Al grup republicà ens sembla una idea excel·lent que es vulguin pal·liar els efectes i millorar les condicions de vida dels malalts i també dels familiars. Ja ho hem dit tantes vegades com n’hem tingut ocasió. Ens sembla una necessitat.”
“Si al Gobierno de su país no le interesa resolver el caso de la ciudadanía catalana, al Gobierno de Cataluña sí que le interesa. Traspase al Servicio Catalán de Tráfico las competencias en materia de exámenes, porque ofertar plazas de la Generalitat a la ciudadanía de Cataluña es una solución lógica y definitiva. Gracias. (Aplausos).”
“Traspassi al Servei Català de Trànsit les competències en matèria d’exàmens, perquè ofertar places de l’administració de la Generalitat per la ciutadania de Catalunya és una solució lògica i definitiva. Gràcies. Gracias, presidenta. No vamos a jugar con el número de personas que están esperando como si se tratase de una manifestación donde unos dicen una cosa y otros, otra. Mis datos proceden de datos fidedignos, 23 examinadores más equivalen a 2826 exámenes. Van a tener que venir con muchas ganas de trabajar. Las cifras son totalmente insuficientes porque, básicamente, no se va a examinar a aquellos que lo van a necesitar. Además, va a haber horas extra que no se van a cumplir. La DGT no puede o, lo que es peor, no quiere solucionar este problema.”
“Gràcies, Presidenta. No jugarem amb el nombre de persones que s’estan esperant com si fos una mera manifestació, que uns diuen una cosa i uns altres diuen una altra. Les meves dades provenen de dades fidedignes del que s’espera a Catalunya. Miri, 23 examinadors més equivalen a 2826 exàmens. Ja cal que vinguin amb ganes de treballar. Sap que les mesures que anuncien són totalment insuficients, perquè prometen examinadors que sap que no arribaran, operadors d’informació que no posaran i hores extres que sap que no es compliran. La DGT no pot, o el que és pitjor, no vol solucionar aquest problema. Si al govern del seu país no li interessa resoldre el cas de la ciutadania catalana, al govern de Catalunya sí que li interessa.”
“Por todos estos motivos, señor Marlaska, ¿cómo justifica su reiterada inacción con respecto a las listas de espera para examinarse del carné de conducir en Cataluña?”
“Se lo digo: más de 3500 en Lleida, casi 14 000 entre Tarragona y Girona y más de 45 000 en Barcelona. Un año después, su Gobierno sigue sin darnos una solución. Es desesperante. Tiene que entender que el carné de conducir para la ciudadanía, en particular para la que vive, como yo, en zonas rurales, no es un capricho, sino una necesidad, y su dejadez dificulta las opciones de encontrar trabajo o estudiar a los más jóvenes. También supone una repercusión mala para los trabajadores y trabajadoras, porque hay oposiciones y ofertas laborales para las que hace falta el carné, hay personas que lo necesitan sí o sí. Señor ministro, en Cataluña esta dejadez hace años que ha convertido un mero trámite con la DGT en una misión imposible.”
“També suposa un impacte pels treballadors i treballadores, perquè hi ha oposicions i ofertes laborals on es requereix el carnet, o simplement pels que el necessiten sí o sí. Miri, senyor ministre, a Catalunya, aquesta deixadesa fa anys que ha convertit un simple tràmit amb la DGT en una missió impossible. I per tots aquests motius, senyor Marlaska, com justifica la seva reiterada inacció respecte a les llistes d’espera per examinar-se del carnet de conduir a Catalunya? Gracias, presidenta. Señor Marlaska, usted hace un año nos anunció en una sesión de control un plan de choque para resolver las listas de espera para realizar los exámenes de conducción. Un año después, constatamos que dicho plan de choque en Cataluña no ha servido absolutamente para nada. ¿Sabe cuántas personas están esperando para hacer la prueba práctica en Cataluña?”
“Gràcies, Presidenta. Senyor Marlaska, vostè, ara fa un any, ens va anunciar, en una sessió de control, un pla de xoc per solucionar les llistes d’espera per fer els exàmens de conduir. Un any després, constatem que aquest pla de xoc, a Catalunya, no ha servit absolutament per a res. Sap quantes persones esperen per fer l’examen pràctic a Catalunya? Li dic: més de 3500 a Lleida, gairebé 14 000 entre Tarragona i Girona i més de 45 000 a Barcelona. Un any després, el seu govern continua sense donar-nos una solució. És desesperant. Ha d’entendre que el carnet de conduir, per la ciutadania, especialment per la que vivim en zones rurals, no és un caprici, és una necessitat. La seva deixadesa dificulta les opcions de trobar feina o d’estudiar a les persones més joves.”
“Asimismo, también hemos sido, y seguiremos siendo, tan combativos como los que más en la defensa de la recuperación del impuesto a los depósitos bancarios, diseñado por la Generalitat de Catalunya y que el Gobierno Popular impidió que saliera adelante y que no ha corregido el Partido Socialista. En definitiva, damos apoyo a la presente iniciativa porque es oportuna y porque es necesaria, y seguiremos trabajando para ir más allá en la defensa de los intereses de la ciudadanía ante los abusos usureros de las grandes entidades bancarias. Gracias. (Aplausos). -- 27 of 72 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 9 de abril de 2024”
“A partir de aquí, si esta iniciativa consigue prosperar, habrá que garantizar que estos recursos se transfieran a las administraciones competentes en dichas materias para que así se puedan realizar políticas eficaces a este respecto, desde el territorio en el que hay que realizarlas. En este sentido, Esquerra Republicana ha incluido reiteradamente en sus programas electorales y ha trabajado en esta Cámara para que los impuestos a la banca sean permanentes, también a las energéticas, para garantizar que los tributos, que tienen que ser efectivos, pero también ejemplificadores, pasen a ser la punta de lanza de una nueva fiscalidad más justa que permita financiar de forma adecuada las políticas de transformación verde y la garantía de derechos como el acceso a una vivienda digna.”
“Estamos, por lo tanto, ante buitres del mercado que tienen secuestrados a los clientes, porque no se puede vivir sin una cuenta bancaria, y les quieren exprimir hasta la última gota. Así que cuando un grupo, como Podemos con esta iniciativa, saca adelante una propuesta para socializar una parte de los beneficios de los bancos y, de este modo, repartir entre todos no únicamente las pérdidas, Esquerra Republicana no puede hacer otra cosa que estar a su lado; más todavía si los recursos obtenidos de este gravamen al sector bancario van destinados a aspectos fundamentales para el bienestar de la ciudadanía, como es garantizar el derecho a la vivienda. Así que, estamos totalmente de acuerdo.”
“Lo más paradigmático es analizar de dónde salen los beneficios porque, por un lado, lo hacen de incrementar los ingresos, y sabemos, por ejemplo, que el precio de las hipotecas que los ciudadanos tenemos que pedir para acceder a la vivienda se ha duplicado en solo un año; por otro lado, como es evidente, los beneficios de los bancos se dan al recortar gastos e inversiones. Y cuando denunciamos el salvaje incremento de las hipotecas, nos dicen que el precio del dinero ha subido; pero parece que ha subido únicamente para cobrar, porque cuando tienen que pagar estos cinco bancos se encuentran entre los que peor remuneran, de toda Europa, los ahorros de sus clientes. Es decir, como ciudadanos, si pedimos una hipoteca, la pagaremos más cara que nunca, pero si tenemos un depósito con ahorros, vamos a percibir unos intereses más bajos que nunca.”
“Desde junio de 2008 estamos en un proceso de concentración bancaria: cada vez hay menos entidades, hay menos competencia y casi no hay entidades pequeñas, casi no queda ninguna. Este fenómeno, como pueden comprobar, no responde a una voluntad de mejorar la posición de las pymes o de facilitar la operatividad a la ciudadanía ni de contribuir a frenar el despoblamiento rural, todo lo contrario, responde al interés de las entidades bancarias por incrementar sus beneficios a cualquier precio.”
“Lo más escandaloso de todo es que estos recortes se dan en un momento de máximos beneficios para la gran banca: los cinco grupos bancarios más grandes del Estado han pasado de ganar 15 100 millones de euros en 2021 a unos 20 000 millones en 2022, y a cerrar el ejercicio de 2023 con más de 26 000 millones de euros de beneficios; las ganancias se han disparado un 27 %, es la cifra más grande de su historia. (El señor vicepresidente, Rodríguez Gómez de Celis, ocupa la Presidencia). Y ahora volvamos al principio, dieciséis años después del inicio de esa crisis económica, los bancos presentan unos beneficios multimillonarios y, a pesar de ello, no han devuelto, ni tienen intención de hacerlo, la mayor parte del rescate que recibieron de dinero —y se lo recuerdo— público.”
“Y no únicamente eso: los propios bancos siguen aplicando prácticas totalmente abusivas a los más vulnerables, pues cobran una comisión cuando una familia está al descubierto durante dos días y se sigue exigiendo la contratación de servicios de seguro para no cobrar comisiones abusivas por tener una cuenta abierta. Y no únicamente tienen comportamientos abusivos para con los usuarios, sino también a nivel interno: siguen congelando salarios de las plantillas y ejecutando despidos colectivos.”
“Se lo voy a recordar, mientras el Estado español salvaba a la banca -- 26 of 72 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 9 de abril de 2024 regalando millones de euros del erario público y diciendo que no había alternativa, había decenas de miles de familias que perdían su casa y miles de pequeños empresarios no podían afrontar los gastos bancarios por el estallido de la crisis financiera. Todos ellos, nosotros, en definitiva, éramos quienes realmente no teníamos alternativa. Catorce años después de este escándalo, esas personas siguen estigmatizadas por la propia banca, con nóminas embargadas y con una negativa generalizada a darles soluciones o créditos.”
“Tras la excusa de que no nos podemos permitir una quiebra del sistema financiero, los dos grandes partidos españoles llevaron a cabo una inyección masiva de dinero público a la banca española. En total, y bajo el eufemismo de la reestructuración bancaria y según el informe oficial, se transfirieron más de 120 000 millones de euros en forma de ayudas a la recapitalización. Pero, atención, la mayoría de este dinero era dinero público. Tras esta operación, el rescate bancario no se ha devuelto de forma íntegra y, según el Banco de España, hay 60 000 millones de euros que no se pueden recuperar. A pesar de ello, la banca sigue sin devolver este dinero a la ciudadanía, y hay miles de personas que están en manos de la usura bancaria.”
“De la mateixa manera, hem estat i seguirem sent tan combatius com els que més en la defensa de la recuperació de l’impost als dipòsits bancaris dissenyat per la Generalitat de Catalunya i que va ser boicotejat pel govern del Partit Popular, però que encara el govern del PSOE no ha corregit. En definitiva, donarem suport a la present iniciativa perquè és oportuna, perquè és necessària, i seguirem treballant per anar més enllà en la defensa dels interessos de la ciutadania contra els abusos usurers de les grans entitats bancàries. Gràcies. Gracias, presidenta. Buenas tardes, diputados y diputadas. Para ponerles en contexto, la crisis financiera de 2008 trajo al PSOE y luego al Partido Popular al llamado rescate bancario.”
“A partir d’aquí, si aquesta iniciativa aconsegueix prosperar, caldria garantir que aquests recursos es transferissin a les administracions competents en aquestes matèries per poder fer polítiques efectives al respecte des del territori on s’ha de fer. I en aquest sentit, Esquerra Republicana ha inclòs reiteradament en els seus programes electorals i ha treballat en aquesta Cambra per fer permanents els impostos a la banca i a les energètiques, per garantir que aquests tributs, que han de ser efectius, però també són exemplificadors, esdevinguin la punta de llança d’una nova fiscalitat més justa i que permeti finançar adequadament les polítiques de transformació verda i la garantia de drets com l’accés a un habitatge digne.”
“És a dir, com a ciutadà, si demanem una hipoteca, la pagarem més cara que mai, però si tenim uns estalvis en dipòsit, rebrem uns interessos més baixos que mai. Per tant, estem davant d’uns voltors del mercat que tenen els clients segrestats, perquè no es pot viure sense un compte bancari, i els pretenen esprémer fins a l’última gota. Per tant, quan algun grup, com passa amb aquesta iniciativa de Podemos, porta a debat una proposta per socialitzar una part dels beneficis dels bancs i així entre tots en repartim no només les pèrdues, Esquerra Republicana no pot fer una altra cosa que votar-hi a favor. I encara amb més raó si els recursos que s’obtinguin d’arrel d’aquests impostos al sector bancari van destinats a aspectes fonamentals pel benestar de la ciutadania, com és garantir el dret de l’habitatge. Per tant, hi estem totalment d’acord.”
“El més paradigmàtic és analitzar d›on surten aquests beneficis, perquè, per una banda, surten d’incrementar els ingressos, i és que sabem que, per exemple, el preu de les hipoteques que els ciutadans hem de demanar per accedir a la compra d’habitatge s’ha duplicat en tan sols un any. Per una altra banda, com és obvi, els beneficis dels bancs surten en retallar en inversions i despeses, i és que quan denunciem el salvatge increment de les hipoteques, contesten que això no depèn d’ells, que ha pujat el preu dels diners. Però sembla que el preu dels diners ha pujat només per cobrar, perquè quan han de pagar, el conjunt d’aquests bancs es troba entre els cinc que pitjor remuneren els estalvis de tots els seus clients de tota Europa.”
“I, ara, tornem al principi. Setze anys després de l’inici d’aquesta crisi econòmica, els bancs tenen beneficis multimilionaris i, tot i això, no han retornat, ni tenen cap intenció de retornar, la major part del rescat que van rebre de diners —els recordo—públics. Des d’aquell juny del 2008, estem en un procés, a més a més, de concentració bancària. Cada vegada hi ha menys entitats sense la competència, i no en queda cap, o gairebé cap, d’aquelles entitats petites. Aquest fenomen, com podem comprovar, no respon a una voluntat del banc de millorar la posició de les pimes, ni de facilitar l’operativitat a la ciutadania, ni de contribuir a frenar el despoblament rural. Just al contrari, respon a l’interès de les entitats bancàries per incrementar els seus beneficis a qualsevol preu.”
“Cobren una comissió quan una família es queda dos dies al descobert o també es continua exigint la contractació de serveis d’assegurances per no cobrar comissions abusives per tenir un -- 25 of 72 -- PLENO Y DIPUTACIÓN PERMANENTE 9 de abril de 2024 compte obert. I no només tenen comportaments abusius amb els seus usuaris, sinó que internament també en tenen. Continuen congelant salaris de les seves plantilles i executant acomiadaments col·lectius. I el més escandalós de tot plegat és que aquestes retallades es donen en un moment de màxims beneficis per la gran banca. Els cinc grups bancaris més grans de l’Estat han passat de guanyar 15 100 milions d’euros el 2020 a 20 000 milions d’euros el 2022, i a tancar l’exercici del 2023 amb més de 26 000 milions d’euros; els guanys s’han disparat un 27 %, és la xifra més gran de la seva història.”
“Tot i això, mentre la banca continua sense fer aquest retorn a la ciutadania, encara hi ha milers de persones en mans de la usura bancària. Per fer recordatori: mentre l’Estat espanyol salvava la banca regalant milions d’euros de l’erari públic dient que no hi havia alternativa, desenes de milers de famílies perdien casa seva, milers de petits empresaris no podien fer front a les despeses bancàries degut a l’esclat de la crisi financera. Elles, ells, en definitiva, nosaltres, érem els qui realment no teníem alternativa. Catorze anys després d’aquest escàndol, aquestes persones encara estan estigmatitzades per la mateixa banca, amb nòmines embargades i una negativa generalitzada de donar-los cap tipus de crèdit ni de solució. I no només això, els mateixos bancs continuen en pràctiques totalment abusives cap a les persones més vulnerables.”
“Gràcies, presidenta. Bona tarda, diputats i diputades. Per posar-nos en context, la crisi financera de l’any 2008 va portar el PSOE primer i el Partit Popular després al conegut com a rescat bancari. Rere l’excusa de «no ens podem permetre una fallida del sistema financer», els dos grans partits espanyols van realitzar una injecció massiva de diners públics a la banca espanyola. En total, i sota l’eufemisme de la reestructuració bancària i segons l’informe de fiscalització oficial, es van transferir més de 120 milions d’euros en forma d’ajuts en recapitalització. Però, atenció, la majoria d’aquests diners eren diners públics. Després d’aquesta operació, el rescat bancari no ha estat retornat íntegrament i, segons el Banc d’Espanya, hi ha 60 000 milions d’euros que són impossibles de recuperar.”